Drets i silencis

Una de les escasses bones notícies que ha donat la democràcia espanyola els últims anys és que, malgrat el PP, des dels temps de Rodríguez Zapatero Espanya s’ha anat situant a l’avantguarda dels drets individuals en matèria de moral i costums. L’aprovació de la llei que legalitza i regula l’eutanàsia consolida aquesta posició. Només hi ha cinc països al món que hagin fet aquest pas.

Els adversaris d’aquests drets individuals situen sempre el debat en l’absurd: la confusió deliberada entre dret i obligació. Un dret individual és una opció, és donar a qui ho vulgui la possibilitat de fer coses que estaven prohibides. És per tant una ampliació de les llibertats -que és el que s’espera d’una democràcia- que òbviament no obliga ningú més que el que vulgui fer-la efectiva. Sembla ridícul haver-ho de dir: ningú està obligat a divorciar-se, al matrimoni homosexual, a avortar o a l’eutanàsia. És simplement afavorir que la gent decideixi sobre el seu pas per la vida amb llibertat.

L’absurd i demagògic intent de presentar allò opcional com a obligatori expressa els límits de la idea de democràcia dels que el fan servir: un règim organitzat en funció d’un sistema doctrinal prèviament definit per ells. Tot ciutadà té dret a defensar les seves idees i a oposar-se a tot allò de què discrepa, fins i tot a l’ampliació dels drets individuals. Però no a pretendre imposar la seva restrictiva doctrina als altres. La diferència entre una democràcia i una dictadura és que la primera tracta les persones com a ciutadans i la segona com a súbdits. I precisament per això la qualitat de la democràcia depèn de la llibertat de fer i actuar de les persones.

Fa mig segle, en l’Espanya nacionalcatòlica, l’Església tenia l’última paraula sobre quasi tot. En poc temps el país ha esdevingut un dels més descreguts d’Europa. Probablement l’Església ha pagat la seva complicitat amb el franquisme, l’assumpció del paper d’aparell ideològic i educatiu de l’Estat. Del monopoli de la moral al silenci. En els últims temps, poc se’ls ha sentit sobre la pandèmia, i baix ha estat el perfil en el debat de l’eutanàsia, que ha quedat en mans d’una dreta de pancarta i eslògan. En tot cas, Vox i PP s’han quedat sols.