Drets i salut mental: molta feina per fer
La situació en què al llarg de la història s’han trobat els que pateixen trastorns psíquics ha estat tan terrible que, per humanitzar-la, les Nacions Unides van aprovar l’any 2006 la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat, que no implica altra cosa que reconèixer aquests ciutadans com a subjectes dels drets fonamentals.
Espanya ratifica aquest tractat internacional l’any 2008, i fins a l’any 2021 no s’aprova la llei 8/21 “de reforma de la legislación civil y procesal para el apoyo a las personas con discapacidad en el ejercicio de su capacidad jurídica”, una llei totalment en consonància amb la Convenció, però sense cap dotació econòmica, que ha provocat que les persones amb discapacitat -de les quals un 25% tenen trastorn psiquiàtric- no puguin triar segons els seus desitjos i preferències com imposa la llei. Es tracta d’una operació de maquillatge que no haurien de tolerar ni jutges ni fiscals, que han de vetllar pel compliment de la llei i protegir les persones amb discapacitat.
Enguany, a més, l’administració podrà explicar la dedicació que presta a la salut mental, amb la constitució recent del Pacte Nacional per la Salut Mental, que es proposa garantir per a l’any 2030 tots els drets subscrits a la Convenció de les Nacions Unides: benvinguda sigui aquesta nova mirada per part de l’administració.
No obstant, cal posar de manifest la crua i dura realitat: avui dia se segueixen vulnerant els drets dels pacients. Aquestes vulneracions es poden evitar perfectament si es prenen les mesures pertinents. La voluntat d’afrontar veritablement aquest tema només pot anar acompanyada d’una priorització adequada de despesa i de cultura assistencial. Amb aquest ànim cal assenyalar els següents punts:
1. El rebuig de la privació de llibertat de pacients amb trastorns mentals greus. Cal combatre la idea establerta que, per rebre el tractament adequat, aquests pacients poden patir ingressos involuntaris en una unitat psiquiàtrica.
2. En els serveis d’atenció urgent, cal reivindicar l’adaptació d’espais estructuralment concebuts per ser lloc d’acollida de la situació crítica o aguda. S’han de garantir les condicions de material i personals necessàries per facilitar l’atenció i escolta perquè el pacient se senti acompanyat i comprès dins el seu patiment i trastorns psíquics. Amb aquestes mesures es pot arribar, de manera ordinària, a no fer necessaris els ingressos involuntaris ni les contencions mecàniques o d’un altre caràcter.
3. Recordem que la ratificació de la Convenció de l’ONU per part de l’estat espanyol el compromet a la supressió de contencions mecàniques (Informe de la Relatora Especial, ONU, 24 juliol de 2018, apartat 43 i en l’apartat 44: “Els estats haurien de reconèixer aquestes pràctiques com a tortures”) i de l’ingrés involuntari (apartat 41 del mateix informe, i reiterat a l’apartat 64 de l’Informe de la Relatora Especial, 2019), i obliga l’administració a potenciar i finançar formes de tractament sense privació de llibertat (Informe de la Relatora Especial, 11 gener de 2019, apartat 64).
4. Cal assistència psicològica a les urgències i a les sales dels centres hospitalaris, a fi de complir, mitjançant un treball que certament requereix més temps, l’objectiu d’ajudar a fer més entenedora la situació de crisi soferta, i d’aquesta manera facilitar que el mateix pacient assoleixi de manera responsable la crítica de la seva situació i, per tant, disminuir del tot, o molt, la necessitat d’un ingrés involuntari, així com també una disminució del tractament farmacològic.
5. Recordem el caràcter excepcional de la intervenció dels cossos policials en els trasllats als centres d’urgències. Aquestes actuacions hauran de ser novament protocol·litzades i les hauran de dur a terme sempre personal format adequadament, amb prohibició estricta i expressa de les anomenades pistoles Taser.
6. Els pacients tenen el dret a usar la llengua pròpia en qualsevol acte clínic. Aquesta demanda té més sentit encara en una situació crítica psicològica. Recordem que l’administració ha de vetllar pels drets lingüístics de la població atesa, així com promoure les competències culturals i la perspectiva de gènere.
7. Recalcar la importància de reforçar els dispositius d’atenció en salut mental (no només d’administració de medicació) en el medi i entorn dels afectats, especialment si es tracta de menors i llurs famílies. També és de vital importància assegurar la continuïtat assistencial del pacient en totes les etapes del procés vital i de l’evolució del seu trastorn, incloent-hi les assistències domiciliàries, places residencials, pisos tutelats, etc. Molt especialment augmentar les dotacions d’atenció a domicili, per tal d’abordar les dificultats del pacient en el seu propi entorn, i evitar les necessitats de l’ingrés involuntari.
8. Per assolir realment qualitat assistencial, cal que es propiciï la formació dels professionals (MIR, PIR, EIR) amb el propòsit d’encarar la seva capacitació a una visió holística del pacient i des de la perspectiva de la defensa dels seus drets.
La resolució d’aquests punts més punyents ens permetria celebrar el Dia de la Salut Mental amb més esperança. Una salut mental sense drets humans equival a opressió (apartat 42, Informe de la Relatora Especial, ONU, 15 abril de 2020).
