Drets de la Lliga: el que de debò està en joc (1)

Els drets de la Lliga tornen a sortir al mercat. A l’abril s’han de publicar les clàusules a partir de les quals es repartiran els partits de la temporada 2019/20 i les dues següents. Serà una negociació d’uns quants milers de milions d’euros però, més enllà de les xifres de vertigen, el que realment està en joc és l’existència o no d’un mercat audiovisual lliure.

Comencem pel primer punt. Les operadores es queixen que el futbol no és rendible si resulta que la Lliga val 1.300 milions d’euros per any, que és el que demana Javier Tebas. Els números han acabat quadrant perquè es venien paquets globals de televisió de pagament en els quals els usuaris pagaven pel futbol tant si el consumien com si no. Fins i tot encara que no contractessin paquets de la Lliga seguien finançant-lo, ja que els seus paquets de cinema o sèries eren rendibles i donaven prou marge per compensar el dèficit.

En els tres anys transcorreguts des que es van subhastar els drets per últim cop, Movistar s’ha trobat amb el factor disruptiu de Netflix, HBO i similars, que ofereixen paquets amb sèries i pel·lícules a preus molt més competitius que els de la plataforma de Telefónica. És per això que l’antic Canal+ s’ha llançat a produir sèries pròpies: per compensar els títols d’èxit que retenen aquestes grans marques internacionals, jugant la carta de la proximitat. De passada, activen un pla B, per si mai han de renunciar al futbol perquè el preu no permet recuperar la inversió.

Però, si això passa, ¿qui pagarà els drets, que permeten una lliga espanyola com l’actual? L’aportació dels drets arreu del món és rellevant -de l’ordre d’uns 1.000 milions d’euros- però no suficient per satisfer les pretensions dels organitzadors del campionat.

Movistar -com a principal proveïdor de televisió de pagament- té dues opcions. La primera és intentar comprar directament els drets, sabent que està obligada després a compartir-los -pagant un preu fixat- amb Vodafone i Orange, si també els volen. La segona, deixar que Mediapro els adquireixi i seure aleshores amb el grup de Jaume Roures per negociar quant paguen pel paquet en qüestió (assumint que la competència també els vol).

Dels dos paquets que es van posar en joc fa tres anys, Movistar es va quedar el barat: 750 milions d’euros pel partit més destacat de la jornada. I Mediapro va adquirir la resta de partits, per 1.900 milions. Però, vist tot el context que acabo d’explicar, i si s’apliquessin criteris estrictament empresarials, semblaria que el moviment més raonable de Movistar fos presentar una oferta a la baixa, oi? Sobretot després que el conseller delegat de l’operadora, Ángel Vilá, admetés a un grup de periodistes que estaven preparats per no renovar els drets, el preu dels quals reflectia una “exuberància irracional”. Doncs bé, penso que no serà el cas i que Movistar farà una oferta rellevant.

Aquí és on entra en joc la política i, per tant, l’existència o no d’un mercat audiovisual lliure. Ho explicaré dilluns que ve.