Drets humans sense retallades
La Santa Seu acaba d’adoptar una posició radical sobre la pena de mort: és inadmissible en qualsevol cas. Ho justifica sense matisos: aquest càstig representa un atac a la dignitat de la persona, la qual no es perd ni tan sols havent comès crims execrables. En el seu anterior pronunciament, l’admetia en casos extrems per tal de salvaguardar el bé comú. El rebuig nítid que assumeix ara ens convida a reflexionar sobre un fenomen massa habitual quan abordem els drets humans: la seva proclamació solemne en Constitucions i convenis internacionals es va sepultant gradualment en un munt de normes i condicionants que els allunyen, cada vegada més, de la seva plena i efectiva aplicació.
Tots plegats contribuïm involuntàriament a aquesta degradació perquè, massa sovint, contemplem amb indiferència aquestes subtils retallades mentre no ens afecten directament, personalment. I, quan ens arriben, ens hi aplanem malhumoradament perquè ens sentim sols i impotents davant el sistema. El resultat sol ser més indiferència envers els problemes aliens, una creixent desconfiança envers les institucions i una indissimulada irritació envers els dirigents en general. És un fenomen comú a les societats occidentals i adoba el terreny perquè el populisme guanyi crèdit, malgrat que el seu ascens electoral comprometi els nostres drets reals encara més.
Ja ho diagnosticava Barack Obama en un discurs sobre Nelson Mandela -no el del juliol passat, commemorant el centenari del naixement del líder sud-africà, sinó el pronunciat el desembre del 2013 al seu funeral-. Hi deia: “N’hi ha massa que abracem alegrement el llegat de Mandela però ens resistim apassionadament a les reformes més modestes que combatrien la pobresa crònica i la creixent desigualtat. Hi ha massa líders que proclamen la seva solidaritat amb la lluita de Mandela per la llibertat, però no toleren la dissidència del seu poble. I n’hi ha massa que ens mantenim al marge, confortats en la complaença o el cinisme quan les nostres veus s’haurien d’alçar”.
Pensem que la configuració democràtica d’un estat és suficient perquè els drets humans -i, específicament, els drets civils- estiguin assegurats. I no és així. De la mateixa manera que el seu reconeixement és el resultat de la lluita de molta gent durant molt temps, el seu manteniment reclama un compromís actiu de la ciutadania, que no pot delegar-lo passivament ni en governs ni en tribunals. Òbviament, aquests tenen una funció crucial i quan la negligeixen posen en entredit el tan reivindicat estat de dret. Però no n’hi ha prou.
Si els dipositaris dels drets som els ciutadans, hem de ser els ciutadans els primers a vetllar perquè el seu exercici no estigui condicionat per normes esbiaixades, per abusos del poder polític o econòmic, per errònies convencions socials o per reticències personals als canvis necessaris. És tan còmode resignar-nos a escoltar grans proclames alhora que n’acceptem una certa laminació -com havia fet el Vaticà fins ara amb la pena de mort i tantes altres institucions en aquesta i altres matèries directament relacionades amb la plenitud dels drets- que cal estar vigilants contínuament.
Els drets tenen una aplicació individual però només es consoliden i es conserven des del respecte i, sobretot, el compromís col·lectius. La defensa dels nostres drets -els de cadascun de nosaltres- comença per la defensa dels drets dels nostres veïns -de cadascun dels nostres veïns-. No ens ha de fer cap mena de por una ciutadania activa en aquesta reivindicació. En tot cas, hem de témer no tenir-la.
Per això, ara que, malgrat totes les vicissituds, som molts els disposats a pensar com construir el futur, cal deixar clar que aquest n’és un ingredient principal. Hem de debatre sobre com articular de manera efectiva una societat que, des de l’establiment de les lleis i normes fins a la convivència quotidiana de la gent, situï l’exercici i el respecte dels drets humans com un element bàsic, definidor.
És tan fàcil dir-ho com difícil fer-ho. Tanmateix, si volem que la nostra llibertat col·lectiva sigui un fet, hem d’assegurar-nos que també ho siguin les llibertats individuals, especialment en una època en què són amenaçades des de molts fronts -inclòs el polític- i la imperiosa necessitat de defensar-les sembla que reculi en la percepció social. Davant aquest risc, ens toca reaccionar amb més determinació i maldar perquè Catalunya sigui un exemple de compromís efectiu amb els drets humans. Només així farem un país nou.