11/06/2018

Els drets dels fills dels presos

EscriptoraAvui a 'Els matins' de TV3 la periodista Milagros Pérez Oliva deia si fa o no fa el mateix que ja havia dit la ministra Meritxell Batet sobre l’acostament dels presos polítics a presons catalanes: que el govern espanyol “no pot fer-hi res, perquè no en té competències”. Que les competències les té el jutge Llarena. “Ja ens agradaria –et venen a dir–, però és que no podem”. Sí que poden. No és cert això que diuen.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La decisió no és judicial. No. I no podem deixar que s’instal·li aquesta 'opinió' en la societat i que l’amplifiquin els diaris. Sí que hi ha un tràmit, m’explica l’expert en drets dels menors Iñaki Rivera, que diu que s’ha de “retre comptes al jutge”. I el jutge dirà el que en pensa. Però el jutge opina, no decideix. Qui decideix és el ministre. És a dir: en Grande-Marlaska. És ell qui té a les mans, de moment, complir amb un dret fonamental de les famílies d’aquests presos. Del fill d'en Jordi Cuixart, d’un any; dels de l’Oriol Junqueras, de 5 i 3; dels d’en Josep Rull, de 8 i 3; dels nets de la Carme Forcadell i la Dolors Bassa, que són bebès... De la mare de vuitanta anys d'en Quim Forn, dels fills d'en Raül Romeva i en Jordi Sànchez, que es perden classe un dia a la setmana... Aquest ministre deu tenir al damunt de la taula un escrit, heretat del seu antecessor. Les famílies dels presos, amb els seus advocats, el van enviar al voltant del dia de Sant Jordi. En aquest escrit, en resum, es parla dels drets del pres i dels seus familiars. L’article 12 de la llei penitenciària estableix que tens dret a ser a prop de casa. Perquè els nens no perdin escola i perquè els advocats puguin defensar-te amb totes les garanties, venint a la presó en mitja hora, els cops que calgui.

Cargando
No hay anuncios

Sé que n'hi ha que diran que l’acostament és el premi de consolació, que n’hem de reclamar la llibertat. Tenen raó. Però és que l’acostament és un dret, com el vis-a-vis. ¿Oi que no se’ns acudiria dir que, com que els volem lliures, si no tenen vis-a-vis no l’hem de reclamar?