Dretes

Corre la brama, ho dèiem ahir, que això d'esquerres i dretes és una convenció que ja no té sentit. El paradigma socioeconòmic hauria canviat massa per aplicar-hi esquemes del segle XIX.

Per alguns un dictador sàdic com Stalin era d'esquerres i, en general, hi ha desconcert sobre on és, ara i aquí, la línia divisòria.

Històricament, dretes i esquerres han pres diverses formes de fracàs i tot apunta que, d'acord amb Marx, és difícil superar el capitalisme sense passar-hi. I, per tant, més que una aberració, potser és l'etapa necessària per anar més enllà.

Però, en un pla més teòric, un tret comú a tota la dreta és no haver fet mai una aposta radical per la democràcia i negar-se a renunciar a tots els privilegis. Sembla creure que hi ha una desigualtat de base (genètica, ètnica o cultural) que fa raonable un cert grau de desigualtat social. I que només podrem anar bé si certes elits, retenint poder, tutelen la massa d'un poble que mai s'acaba de fer gran.

Alguna dreta en fa bandera però la majoria sap que, si ho admet, deixa a l'esquerra el monopoli d'una ètica que, encara que li sembla ingènua, no és prou cínica per negar. Per això s'estima més eliminar les dues etiquetes i crear un totum revolutum .

Parlar de dretes i esquerres sovint és injust i difumina matisos, però abans de prescindir-ne necessitem nous termes que ho diguin millor. Convertir en terra de ningú aquest crucial eix ideològic només beneficia qui voldria passar pel que no és.