Una de les figures més venerades pels intel·lectuals d’esquerres és Antonio Gramsci, un autor difícil de llegir però que va aportar una sèrie d’idees que van revolucionar el simplisme que havia caracteritzat (i que segueix caracteritzant) el marxisme militant. Una de les seves idees centrals és que el domini social s’exerceix sobretot a través de la persuasió, de manera que l’objectiu més important de les classes dominants és que les dominades facin seves una sèrie d’idees que justifiquen el domini de què són objecte. La tasca dels intel·lectuals, doncs, és crucial. Per part dels uns, per imposar aquestes idees; per part dels altres, per desacreditar-les i imposar-ne unes altres en què el domini aparegui com una imposició antinatural. La pugna intel·lectual –sempre seguint Gramsci– es lliura en una sèrie de “batalles de posició” en cadascuna de les quals del que es tracta és que una idea concreta passi a ser considerada de sentit comú, o, per contra, que deixi de ser-ho. Per exemple, que els directius han de guanyar molt perquè la seva feina és crucial per a la supervivència de milers de llocs de treball, o que les feines de cures són de poca productivitat i que per tant només poden ser retribuïdes modestament.
Així doncs, gràcies a Gramsci l’esquerra coneix bé la teoria. El que sorprèn de la situació actual és que qui l’estigui aplicant avui a Occident sigui només la dreta.
En el panorama espanyol, un dels gurús d’aquesta teoria és Jesús Fernández Villaverde, un prestigiós economista acadèmic actiu en diverses institucions dels EUA. Expressa les seves idees amb convicció i claredat i és molt escoltat. És d’aquelles persones que està aconseguint que idees noves passin a ser de sentit comú. En destacaré cinc.
Primera. El tema del segle XXI és el col·lapse demogràfic, perquè “Espanya no pot sobreviure com a nació amb una taxa de fertilitat de l'1,2%”. Com a exemple, Villaverde prediu l’extinció del català el 2060 (sic) degut a la baixa fertilitat dels catalanoparlants.
Segona. La immigració és un mal negoci, és a dir, que és fals que ajudi a pagar les pensions. És cert que hi ha centenars d’estudis que demostrarien que la immigració fa una aportació neta al finançament dels serveis públics, però només perquè es fixen en l’efecte immediat: l’immigrant arriba i comença a treballar i a pagar impostos. Tenint en compte tota la vida de l’immigrant –és a dir, també la seva jubilació–, l’aportació és negativa excepte en el cas de l’immigrant molt qualificat. Encertadament, Villaverde diu que aquells estudis són “mediocres”, i compara l’aportació inicial amb un “xut de coca”.
Tercera. Necessitem un Estat fort, i si Espanya no el té és perquè al segle XIX el règim liberal no va ser capaç d’imposar-se per les armes als carlins. Aquesta feblesa es manifesta avui en la presència al Congrés dels Diputats de quatre partits “carlins”: Junts, ERC, PNB i Bildu, i en la fragmentació del mercat espanyol en “17 realitats diferents” que dificulten que les empreses guanyin el volum que necessiten per assumir riscos i inversions.
Quarta. Cal impulsar el creixement econòmic, tasca que considera una de les dues funcions bàsiques de l’Estat (l’altra seria la defensa), ja que la manca de creixement provoca uns problemes socials i polítics gravíssims. El llegat de Merkel, de Von der Leyen i en general de la Comissió Europea és nefast perquè està ofegant en un mar de normes la capacitat d’Europa per liderar la nova revolució tecnològica, i en particular la que representa la intel·ligència artificial. Lluny de reivindicar el franquisme, es denuncia que ningú defensa amb més afany el seu llegat que Yolanda Díaz mantenint la rigiditat laboral. La gran oportunitat d’Espanya rauria en la possibilitat de dotar-se d’energia barata gràcies a una combinació de renovables i nuclears. Tancar les nuclears, “repetint l’error que ara tots reconeixen a Alemanya, seria una frivolitat imperdonable”.
Cinquena. Madrid és la feliç excepció d’una comunitat en què es creu en la creació de riquesa enmig d’una Espanya obsessionada pel repartiment.
No totes aquestes idees són aplaudides amb el mateix entusiasme, però el que em sembla rellevant és que estan molt lluny del “neoliberalisme” que l’esquerra s’entesta a denunciar. Si la dreta triomfa arreu d’Occident (Espanya és en això encara una excepció) és perquè ha estat capaç de renovar el seu projecte polític construint un discurs coherent i atractiu. L’esquerra s’equivoca si es pensa que aconseguirà frenar-lo a força de repetir paraules com feixisme o autoritarisme. De la mateixa manera que els que s’escandalitzaven davant el matrimoni homosexual van acabar sepultats, també ho seran els que ara només saben escandalitzar-se davant Trump o Meloni.
