La dreta espanyola no sap viure sense Puigdemont. Feijóo el necessita com encarnació del mal per poder continuar la seva guerra. I en la mesura que les eleccions catalanes han demostrat que la política de distensió de Sánchez dona resultats, la ràbia puja. De manera que, des de la nit electoral, el PP i l’aparell mediàtic d’acompanyament van a pinyó fix. Segons ells, no hi ha misteri, tot és comèdia: Puigdemont serà president perquè “el sanchisme el necessita viu per subsistir a la Moncloa”. Que ho digui Feijóo no ve d’aquí, perquè ja fa temps que viu de disparar contra Sánchez, indiferent al fet que els fets els desmenteixin. Feijóo ha demostrat la incapacitat de revertir la situació a partir d’un projecte polític de governança, i per això està atrapat en el soroll, la desqualificació de l’adversari sense miraments i les contraveritats.
Amb les eleccions catalanes Feijóo s’ha trobat amb el que ja feia dies que era una evidència però que ell no pot acceptar perquè li desmunta el relat. Superada la fase crítica del Procés, un cop a Catalunya s’ha anat prenent consciència que l’independentisme havia anat més enllà de les seves forces, la distensió era la via més adequada per entrar en una etapa nova. I a Sánchez, que hi va apostar (malgrat la vella guàrdia felipista que ja l’ha elevat a la categoria de traïdor a la pàtria), el vot dels catalans li ha donat la raó.
L’independentisme és aquí, amb un pes important a la societat però amb consciència que la ruptura no està a l’ordre del dia. I que cal repensar les coses i fer política. A Esquerra Republicana ja ha començat la reflexió, amb temps i calma, que culminarà el 30 de novembre en un congrés, amb Junqueras posant a prova el seu lideratge. I el viatge de retorn de Puigdemont ha arrencat amb un bany desmitificador a les urnes. L’aura de l’exili no ha tingut el premi somiat. L’independentisme ha perdut el plus de vots aconseguit en els moments àlgids del conflicte. El PSC ha capitalitzat el desassossec. I la dreta PP-Vox ha estat refugi de l'espanyolisme i del vot estructuralment conservador. I és a partir d’aquesta realitat que s’obre una nova etapa.
Que el PP s’entesti en la desqualificació de Sánchez posant-lo a l’ombra de Puigdemont només és un senyal d’impotència. Amb risc per a tots, perquè ja són massa els indicis que la feblesa de Feijóo ha dut el PP cap a la senda per la qual transita Vox: l’autoritarisme postdemocràtic. El fantasma que recorre Europa.
