La dreta, en diuen

Una enquesta encarregada pel diari El Mundo a l'empresa demoscòpica Sigma-2 indica que el PP baixaria en intenció de vot, mentre que Vox pujaria. I en conseqüència titulen, en portada: “L'accelerada de Vox manté la majoria absoluta de la dreta”. El que crida més l'atenció no és que un diari faci propaganda electoral, sinó que es refereixi al PP i a Vox amb les paraules “la dreta”, com si fes referència a Emmanuel Macron, a Mario Draghi o a tot el que va representar Angela Merkel. Com si fes referència, fins i tot, a Boris Johnson, que continua sent un arpellot però que almenys ha demostrat, en alguna ocasió, una certa capacitat de rectificar, i que en tot cas es veu condicionat pels mecanismes de correcció d'un sistema polític i institucional propis d'una democràcia madura.

En una paraula, parlen de “la dreta” com si el titular fes referència a la dreta europea de tradició democràtica. La tradició de “la dreta” espanyola, per contra, és franquista. Deixant de banda la confiança que ens puguin merèixer les enquestes encarregades per mitjans de comunicació, i que curiosament coincideixen no tan sols amb la línia editorial del mitjà de comunicació en qüestió, sinó fins i tot amb els desitjos repetidament formulats des de les seves seccions d'opinió, el més preocupant és la naturalització de Vox com a força política democràtica, perfectament comparable a qualsevol altra que tingui representació al Congrés de Diputats.

Aquest procés va començar amb la seva irrupció a la primera línia informativa, l'any 2018, primer amb un acte massiu a Vistalegre i després amb la campanya i els resultats electorals a Andalusia, on els neofeixistes es van convertir per primera vegada en socis de govern del PP. D'aleshores ençà, la seva presència (la dels seus dirigents i la dels opinadors que parlen o escriuen en representació seva) és volguda i requerida per tractar qualsevol debat d'interès públic; la veu de Vox s'ha convertit en necessària, en referència obligada i perfectament integrada entre les altres veus de l'escena política, sense a penes cap contrapunt crític. I això no tan sols en els mitjans de “la dreta”, com l'abans esmentat, sinó en la gran majoria de mitjans d'abast estatal, començant pels públics.

Per altra banda, el PP confia a recuperar embranzida convocant eleccions a Castella i Lleó i a la mateixa Andalusia, per demostrar també que no tan sols Ayuso és capaç de guanyar eleccions i diluir el seu protagonisme, que tant pertorba Casado i els seus. Mentrestant, els mitjans de “la dreta” espanyola, assumida ja la pràctica desaparició de Ciutadans en favor de PP i Vox, continuaran mirant d'alimentar aquesta idea de la majoria absoluta formada per la suma d'aquests dos partits. Tot això vol dir que, durant el 2022, ens farem un fart de sentir-los bramar, els uns i els altres. I que és feina de tots aturar l'ofensiva de “la dreta” espanyola per prendre el poder. No és cap cançó de l'enfadós repetir que, si ho aconsegueixen, les conseqüències de tot tipus poden ser espantoses.