El dret a la identitat

Amb la publicació de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, finalment, el degà dels nostres historiadors, Josep Fontana, ens ha mostrat els fonaments històrics de la nostra identitat catalana. I ningú no s’ha queixat perquè s’hagi dedicat a una cosa que alguns qualifiquen de tan “supèrflua”!

Fa poc, una personalitat cultural deia: “Com que no sóc nacionalista, tant se val el lloc on hagi nascut”. I vaig pensar que m’agradaria preguntar-li si, com que no és nacionalista, també tant li fa de la mare de qui ha nascut. Perquè si no ens és indiferent la mare és perquè ens hi identifiquem, i aquesta identificació és a la base de la nostra identitat, la qual es va construint per identificacions progressives amb allò que ens envolta. Per això tothom admet que “Jo sóc jo i la meva circumstància”. Jo sol no arribaria a ser persona i vaig edificant la personalitat a base d’identificacions progressives amb qui i el que m’envolta. I l’entorn més important que tinc és el nostre país (per molts, el lloc on hem nascut): doncs és sobretot aquest lloc el que constitueix aquella circumstància que fa que jo sigui jo mateix.

Per tant, si la identitat és aquella qualitat que fa que una cosa (o una persona) sigui ella mateixa, ¿qui es pot sentir degudament respectat si no veu reconeguda la seva identitat? I essent la identitat tan important, ¿per què no veiem mai que els qui es diuen els grans defensors de la justícia social defensin el dret al ple reconeixement de la identitat de les persones i dels pobles, començant pel nostre? En canvi, defensen el dret al salari digne, la llibertat d’expressió, de tendència sexual, d’associació, etc., cosa que està molt bé, però que es contradiu amb l’absència d’aquella defensa.

Que els espanyols i espanyolitzats considerin que això de les identitats és una bagatel·la és normal, perquè, com que ells ja tenen assegurat el reconeixement de la seva, no tenen cap necessitat de preocupar-se’n. Però nosaltres, els catalans, cal que defensem fermament el dret al ple reconeixement de la nostra identitat, un reconeixement que se’ns està negant ¡des de fa segles! I el ple dret a la identitat només s’aconsegueix amb la independència, ja que, en paraules d’Espriu, “els homes no poden ser si no són lliures”.

¿Que la identitat és perillosa perquè es pot usar exageradament o fanàticament? Totes les qualitats, usades malament, són nefastes; però també ho són les conseqüències de la falta d’identitat. La majoria de problemàtiques juvenils (bandes perilloses, captació per part de les sectes, delinqüència, drogoaddiccions, anorèxia, etc.) responen sobretot a una falta d’identitat, per culpa d’una societat que frustra aquests individus tot posant el sentit de la vida només en el diner. L’actual reclutament de tants joves per part del fanatisme islàmic es fa possible per la buidor identitària que pateixen molts en els medis on es troben, una buidor que pretenen superar enrolant-se en una missió heroica i fatídica.

Hi ha qui diu que no sap quina és la seva identitat perquè ha viscut en diferents països. Que no s’amoïni: és possible tenir més d’una identitat i ser fidel a totes, com demostren Súmate, els Matthew Tree o les Patrícia Gabancho.

Però tornant a aquells que es consideren els defensors de la justícia social i que no gosen abraçar-se o retratar-se amb segons qui per no tacar la seva puresa immaculada, l’afer innegable de la identitat els contradiu obertament. Pensem en els membres de Podem que no accepten el dret a l’autodeterminació del poble català perquè, diuen, ha de ser aprovat pels espanyols. És a dir, que acceptarien l’autodeterminació si fos una alterodeterminació. Com s’ha dit, aquest raonament equival a un matrimoni en què a un membre que es vol separar li diguessin que ho pot fer si té l’aprovació de l’altre membre i dels sogres.

Tots els partits i col·lectius que es presenten com a defensors de la justícia social, però no admeten la independència del nostre país, cometen la gran incongruència de pretendre defensar els drets socials dels ciutadans i alhora negar-nos, als ciutadans catalans, el dret individual i social bàsic de la nostra plena identitat.

I ja que parlo d’identitat, acabo adreçant-me a totes les entitats independentistes catalanes per dir-los que crec que s’haurien de significar més encara en la solidaritat amb els estaments més afectats per la crisi. Perquè, si volem la independència per tenir un país millor, hem d’admetre que només ho serà si encara és més solidari; i perquè una de les característiques de la nostra identitat és la solidaritat. És gràcies a ella que gent de tan diversos orígens s’ha pogut acollir al nostre país. Intensifiquem-la més, doncs: els que estan patint s’hi trobaran millor i junts podrem ser lliures.