El dret a un habitatge digne en el viatge a Ítaca

La política del govern de la Generalitat en matèria d’habitatge sembla que surti d’una certa letargia, segons indiquen algunes mesures legislatives que responen a la sagnant realitat dels desnonaments, l’exclusió social de les llars i la pobresa energètica.

Cal felicitar-se per aquestes actuacions, si bé la proximitat d’eleccions fa pensar que són part d’un intent d’envernissar socialment un full de ruta en el qual, fins ara, s’havien escrit més qüestions d’estratègia política que d’objectius socials. Per saber fins a quin punt el Govern i la societat catalana assumeixen el significat del dret social a un habitatge digne i accessible cal acceptar que venim d’una època de foment de l’habitatge en propietat com a forma d’estalvi, i d’una mentalitat assistencial segons la qual l’administració ha de facilitar el negoci immobiliari i oferir sostre als sectors menys afavorits, fins que les llars assistides puguin integrar-se al mercat lliure. En aquest sentit, és significatiu que encara parlem d’habitatges socials i, per contra, en la sanitat i l’ensenyament parlem de sanitat i escola pública. Tanmateix, aquesta mentalitat s’està esquerdant a causa d’alguns factors.

Primer, que la indefensió en què viuen les llars davant l’endeutament hipotecari fa que les preferències s’orientin cap a fórmules de lloguer accessible.

Segon, que la societat ha pres consciència de la cruesa de la crisi gràcies al paper actiu de la societat civil, que, denunciant la inactivitat de l’administració, ha demostrat el caràcter estructural del problema a través d’alternatives o d’iniciatives legislatives que posen en evidència les mancances de les polítiques tradicionals sobre habitatge.

I tercer, que el problema ja afecta sectors de les classes mitjanes i sobretot el futur de la gent jove, amb una precarietat laboral duradora. Si es tracta de pensar en el futur, cal evitar perdre una altra generació i s’ha de facilitar que els joves puguin fer realitat els seus projectes personals o familiars sense dedicar la major part de l’esforç a aconseguir un sostre digne. En cas contrari, Catalunya s’allunyarà del model dels països que busquen una taxa de natalitat folgada i un capital humà que garanteixi el seu equilibri social i econòmic.

Així doncs, la gravetat de la situació obliga a articular polítiques per resoldre un problema social de base àmplia, que no es podrà solucionar amb meres polítiques assistencials puntuals ni amb la producció d’habitatges indignes. Així sembla que ho ha entès el govern del País Basc, en aprovar una llei pel dret a l’habitatge que l’equipara al de la sanitat o l’ensenyament.

¿El dret a l’habitatge digne figura en la ruta social del camí cap a Ítaca? Amb les dades actuals, diríem que la nau apunta a un rumb contrari.

Cal recordar que la política d’habitatge és d’exclusiva competència del govern català, i que cal superar la mera visió economicista, ja que el rumb el marca l’administració, mitjançant els instruments legislatius que compaginen la capacitat promotora privada i l’interès públic. I aquest rumb, malgrat períodes crítics -de tsunamis o vents encalmats-, hauria de mantenir unes expectatives socials estables en una qüestió que afecta la qualitat de vida de diverses generacions.

La política real sobre habitatge de la Generalitat és la que prové de la seva actuació legisladora, que, fins ara, ha estat contrària al dret dels catalans a un habitatge digne. Així s’ha manifestat en la llei òmnibus, que va modificar, entre d’altres, la llei pel dret a l’habitatge aprovada pel Parlament de Catalunya el 2007; en el decret 141/2012, sobre les condicions d’habitabilitat dels habitatges, que va derogar el del 2009; i en el decret 75/2014, el pla per al dret a l’habitatge, en particular l’article 47.

En línies generals, aquestes disposicions s’han dirigit als objectius següents.

Desmuntar la pervivència d’un parc públic/protegit d’habitatge a Catalunya tot escurçant els terminis de retorn dels habitatges al mercat privat, limitant i en molts casos suprimint les àrees d’habitatges protegit, i no preservant la titularitat pública del sòl.

Permetre la construcció d’infrahabitatges. L’actual normativa va justificar la dràstica reducció de la qualitat dels habitatges per compensar les dificultats econòmiques del sector de la promoció. És a dir, la recuperació del sector passava perquè les llars catalanes veiessin reduïts els seus habitatges fins a nivells d’habitabilitat propers als de l’època franquista i sens dubte als de més males prestacions de l’Estat. Aquest decret també presenta la particularitat que es va redactar -a les bodegues de la nau- en connivència amb els representants dels promotors immobiliaris, sense que es conegui la participació d’altres professionals o entitats, ni cap procés participatiu.

Aquesta política no és conjuntural, i explica les prioritats del Govern en matèria d’habitatge: protegir els promotors privats, malgrat que sigui a costa del benestar de l’usuari; considerar que les figures de protecció pública són intervencionistes i entren en competència amb el lliure mercat; i situar la promoció pública exclusivament en l’àmbit assistencial, és a dir, en la promoció d’indignes habitatges especials per a pobres. Aquest és el rumb que tenim a Catalunya, que no condueix precisament als models socials de Dinamarca o Àustria, com semblava marcar la ruta del viatge.

Sense gaire esperances de redreçar aquest rumb, creiem que potser seria útil canviar les esteles de la mar per camins terrers, i guanyar la sobirania a base de construir un país amb un estat del benestar exemplar al qual la gent se senti orgullosa de pertànyer -així ho va fer Escòcia-. Així ho està fent el País Basc. També cal definir un nivell bàsic d’habitatge i de prestacions de la llar que tingui en compte criteris de racionalitat econòmica i respongui als reptes de sostenibilitat i eficiència energètica que exigeixen els convenis europeus.

També hem de restaurar el marc general de la llei pel dret a l’habitatge del 2007 per regular els aspectes relacionats amb el sector de l’habitatge sota la perspectiva de garantir l’habitatge com un dret social.

I, finalment, cal recuperar el Pacte Nacional per l’Habitatge com a garant del compliment d’aquell dret, amb la participació d’entitats ciutadanes i plataformes cíviques que preservin la seva continuïtat activa i posin fre a polítiques regressives.