“Totes les eines que s’utilitzin per defensar l’Estat em semblen bé”. Aquesta setmana ho ha dit Isabel Díaz Ayuso, però en els últims anys s’han expressat en termes similars dirigents del PP, Ciutadans i Vox. També algun llenguallarg del PSOE o del PSC. D’aquesta manera, amb una exhibició de cinisme que converteix els veritables demòcrates en il·lusos, el nucli dur de la política espanyola justifica que el govern central, les forces de seguretat, els serveis d’intel·ligència, els jutges i els mitjans afins conspirin, de forma clandestina i possiblement il·legal, per perjudicar els seus adversaris –en aquest cas, independentistes catalans–. Alterar informacions, inventar-se delictes, punxar telèfons o directament espiar, amb l’ajuda d’infiltrats, són algunes de les fórmules que l’Estat (sense coneixement del poder legislatiu) podria haver utilitzat per “defensar-se” de ciutadans innocents, i això, en aquest singular estat de dret anomenat Espanya, es reivindica amb la mateixa desimboltura amb què als anys vuitanta molts justificaven la guerra bruta contra el terrorisme. Encara que qualsevol comparació en aquest terreny sigui absurda, com saben, millor que ningú, les víctimes d’ETA.
L’acumulació de barrabassades és tan gran que gairebé no hi ha temps per repetir-les. Cada escàndol eclipsa l’anterior. Ara ens assabentem que el Tribunal Suprem va permetre l’espionatge del president Pere Aragonès perquè “coordinava” l’acció dels CDR “de forma clandestina”. Tot això, a instàncies del CNI i sota mandat socialista. I Aragonès ho nega de forma rotunda, com ha de ser. Però convindria recordar que els CDR no són una organització terrorista, cosa que invalida tots els raonaments posteriors. Jo mai he format part de cap CDR, però un dia a Badalona vaig passar per una parada i els vaig comprar un parell de samarretes; espero que això no em converteixi en còmplice de lluita armada, segons el criteri de la justícia espanyola. De fet, considero que el jutge García-Castellón és molt més perillós per a l’estat de dret que tots els membres dels CDR junts. Penso el mateix dels jutges Lamela i Llarena, a qui veig molt capaços de mentir i de saltar-se la llei per arruïnar la vida als “enemics de l’estat”.
Espanya està renunciant a ser un estat de dret. Perquè els estats de dret tenen com a primera obligació emparar els drets dels seus ciutadans, fins i tot els ciutadans que qüestionen el marc constitucional. Qualsevol català que té la ciutadania espanyola i que paga els seus tributs a Espanya té tot el dret del món a ser independentista i a defensar democràticament aquesta aspiració. Si, a sobre, l’independentisme té la majoria al Parlament català i reclama negociar un referèndum, l’obligació de l’Estat és fer el possible perquè la voluntat del Parlament esdevingui una realitat. En canvi, Espanya, basant-se en el seu “dret a defensar-se”, va respondre al Parlament amb detencions, desplegament policial, altes penes de presó i la utilització imaginativa (per dir-ho d’alguna manera) del Codi Penal.
Semblava que la reforma del delicte de sedició, i la nova llei d’amnistia, forçada pels partits independentistes, podria canviar les coses; però per a un jutge acostumat a la prevaricació ja no hi ha límits. I així ens trobem que els responsables de Tsunami Democràtic s’exposen ara a penes de terrorisme. Feta la llei (d’amnistia), feta la trampa. Si això no s’arregla, hi pot haver més detencions i exiliats. Gent honesta i pacífica està pendent de quin pot ser el seu futur. L’estat de dret no es defensa, sinó que ataca els ciutadans que discrepen. I als ciutadans, quina defensa els queda?
