Retrobant el dret a decidir: la lògica difusa

"Iniciar un diàleg obert i constructiu amb totes les forces polítiques de Catalunya, incloses les que s'oposen a la independència, per tal de reforçar la qualitat de la democràcia espanyola, un dels estats més antics d'Europa, mitjançant l'autoritat de l'estat de dret, el bon govern i el respecte total als drets humans, sense recórrer al dret penal però respectant plenament l’ordre constitucional d’Espanya". Potser d'entrada no ho sembla, però aquestes paraules del recent informe aprovat per l’assemblea de parlamentaris del Consell d’Europa torna a situar el dret a decidir sobre la taula.

Aquest concepte polític fa temps que no està en un primer pla de l’actualitat política. Des que es va fer popular amb la primera gran manifestació de la Plataforma pel Dret de Decidir, l’any 2006, la concepció que reflecteix aquest terme va centrar totes les declaracions i reflexions polítiques del procés sobiranista, i va arribar al seu màxim auge entre els anys 2013 i 2014, amb la consulta del 9-N, per passar a un segon pla a mesura que el referèndum unilateral protagonitzava l’agenda política.

Sempre que s’ha plantejat el dret a decidir, ha fet referència a la necessitat de reconèixer la voluntat democràtica d'una comunitat política per definir el seu marc institucional bàsic, incloent-hi la independència. En altres paraules, subratllant el component democràtic, obviant referències històriques o nacionals i, sobretot, derivant aquesta aspiració política d'uns principis i drets constitucionals que es presenten, en tot cas, com a superiors a la "unitat nacional". La idea de base és que no té sentit, en ple segle XXI, que cap societat formi part d’un estat en contra de la seva voluntat majoritària. I que aquesta demanda pot canalitzar-se constitucionalment, i sense violentar l’estat de dret. Amb voluntat política.

Quan es va constatar que aquesta “mirada civilitzada”, que ha servit al Quebec i a Escòcia (fins ara), no era recollida per l’Estat, la reivindicació del dret a l’autodeterminació, fonamentat o bé en la causa justa o bé en l’afirmació nacional, va permetre legitimar l’1-O.

Des de llavors, gràcies en gran part a l'acció repressiva de l'Estat, el que s'ha vist és que a nivell internacional ningú posa en dubte que Catalunya (Principat) sigui una nació o que hi hagi una minoria nacional catalana; els debats en aquest sentit són només interns, a l’Estat. Tampoc que hi hagi una demanda política que expressa una voluntat popular, encara no prou clara, com a reacció a un tracte discriminatori (discutible en grau) que, en tot cas, no justificaria una independència unilateral. 

En altres paraules, en la mirada dels observadors internacionals s’observa una lògica fuzzy o difusa (no estricta ni excloent), molt similar a la del sentit comú, on sovint la gradació i la praxi supera els marcs rígids (més aviat teòrics). Des d’aquesta visió, no es tracta de dirimir si Catalunya és o no és una nació, si hi ha o no hi ha una causa justa, o si hi ha o no hi ha una (única) voluntat democràtica, sinó que es constata que som prou nació, hi ha prou conflicte amb l’Estat, i hi ha prou voluntat democràtica perquè s’hagi de considerar el cas (intersecció laxa) i la seva resolució. 

Segurament, no tant com a susceptible d'un imprecís dret a l'autodeterminació sinó com a conflicte territorial de sobirania que requereix una solució, com qualsevol altre cas en què aquesta intersecció produeixi un repte de primera magnitud política. No oblidem que Escòcia posarà sobre la taula, de nou, la seva voluntat de fer un referèndum i que, aquesta vegada, es produirà un conflicte si la resposta de Westminster és negativa.

Per tot això l’Institut d’Estudis Catalans i Eusko Ikaskuntza impulsen des de fa més d’un any un document de bases i bones pràctiques per a la resolució d’aquest tipus de conflictes, susceptible de ser concretat, per exemple, pel Consell d’Europa, o plantejable en el marc de la Conferència sobre el futur d’Europa que es va inaugurar oficialment el maig passat: com hauria (en el futur) de reaccionar la Unió Europea davant d’aquest tipus de conflictes en el seu àmbit geogràfic? Hauria de ser, sens dubte, una resposta emmarcada en els principis de la democràcia, l’estat de dret, els drets humans i col·lectius. Els mateixos que se citen a l’informe aprovat recentment. Amb unes condicions de claredat per donar resposta genèrica, no ad hoc, a aquest tipus de conflictes des de la neutralitat. Els ciutadans europeus hi tenim dret. Curiosament, no deixa de ser una reconceptualització del dret a decidir, ara en un marc europeu.

Jaume López és professor de ciència política de la UPF