El dret a decidir i els deures de l’Estat
Quan es vol trobar un vestit legal i no només legítim per al procés que es viu a Catalunya, veus expertes diuen que no es pot localitzar en el dret a l’autodeterminació perquè aquest dret només pot ser exercit per pobles en situació de dependència colonial o sense possibilitat d’autogovern democràtic intern. I, certament, el poble de Catalunya no es troba en cap d’aquestes dues circumstàncies.
Ara bé, aleshores cal preguntar-se si no és possible que en un estat democràtic una comunitat política amb un dèficit d’acomodació territorial expressat fefaentment i de forma continuada, però com a minoria permanent, pugui formular democràticament una proposta de modificació de relacions amb l’estat -fins i tot, en forma de secessió- que hagi de ser tinguda en compte per aquest estat.
Ja fa molts anys que s’ha donat una resposta afirmativa a aquesta qüestió en estats democràtics del nostre entorn. En aquests estats, tot i que el sistema constitucional no reconeix ni un dret a l’autodeterminació ni un dret a decidir de forma explícita, s’entén que el principi democràtic en què es fonamenta l’ordre constitucional possibilita aquella capacitat de proposta de canvi territorial i de realitzar-la, sempre que (a) es formuli a través d’un instrument democràtic i (b) la voluntat majoritàriament expressada no s’imposi de forma unilateral.
Aquesta possibilitat és la que fa temps, sota la denominació de “dret a decidir”, reclamen una bona part de la ciutadania de Catalunya i majoritàriament les seves institucions. I ara, des de l’acadèmia, que va darrere dels esdeveniments per estudiar-los i explicar-los (acabem de publicar El derecho a decidir. Teoría y práctica de un nuevo derecho. Barceló; Corretja; González Bondia; López; Vilajosana), situem aquest dret en el marc de la Constitució democràtica espanyola, i el definim com un dret individual d’exercici col·lectiu dels membres d’una comunitat territorial que li permet expressar i realitzar mitjançant un procediment democràtic la voluntat de redefinir l’estatus polític i el marc institucional fonamentals, inclosa la possibilitat de constituir un estat independent.
Aquest dret a decidir, que s’imbrica en la Constitució espanyola a través del principi democràtic (art. 1), atorgaria als seus titulars un doble feix de facultats: la possibilitat de formulació i la realització de la voluntat de redefinir el marc de relacions territorials amb l’Estat. I generaria diverses obligacions als poders públics: en el moment de la formulació de la proposta, el dret a decidir genera l’obligació de no dur a terme actuacions que limitin o impedeixin el procés de formulació de la idea, de forma que el posicionament col·lectiu ha de poder arribar als seus destinataris, els poders públics, sense impediments. I des de la vinculació positiva que irradien els drets (art. 9.2, 53.1 CE), genera també l’obligació de posar a disposició de la ciutadania els instruments legals necessaris per poder formular i dotar de significat polític la suma de voluntats expressades en exercici del dret a decidir: generalment en forma de referèndum, però també a través d’unes eleccions, com ha succeït en alguns casos (Estònia, Lituània, Letònia o Eslovènia, on unes eleccions han assenyalat l’inici del procés de constitució del nou estat).
D’altra banda, en la fase de realització de la proposta, el dret a decidir genera als poders públics l’obligació de prendre en consideració l’opinió majoritàriament expressada si aquesta opinió discrepa de l’ statu quo territorial constitucionalment establert. Aquesta “presa en consideració” ha de consistir en una negociació de bona fe entre les parts implicades entesa com una exigència de respecte a la proposta democràticament expressada, i com un límit a la imposició unilateral de la voluntat d’una de les parts.
Tanmateix, negada l’existència per part de l’Estat del dret a decidir i, en conseqüència, de qualsevol obligació constitucional que per a ell se’n derivi, la Generalitat, l’altre poder públic obligat pel dret, ha hagut de trobar la via d’exercici en l’àmbit de les seves competències. D’aquí que la negativa de l’Estat d’autoritzar un referèndum o qualsevol altre tipus de consulta popular, incomplint les obligacions constitucionals que del dret se’n deriven, hagi forçat els poders públics catalans a trobar en les eleccions autonòmiques l’instrument democràtic que ha de permetre a la ciutadania de Catalunya formular una proposta, en aquest cas, sobre la possibilitat d’esdevenir un estat independent. I en funció de quina sigui la voluntat majoritària copsada a través dels resultats electorals, caldrà seguir exercint el dret a decidir i trobar amb l’Estat una solució negociada. Si això no fos possible i l’Estat incomplís l’obligació negociadora, es produiria un trencament constitucional que podria portar a iniciar una secessió reparadora, no rebutjada pel dret internacional.
Pretendre, doncs, que democràticament la ciutadania de Catalunya s’expressi sobre la possibilitat de constituir un estat independent i, a més, pretengui realitzar la proposta si és majoritària, no és només legítim en un estat democràtic sinó que també està emparat per un dret constitucional.
L’autora és catedràtica de dret constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona.