Llegim a l'ARA que ja s’ha aprovat la llei que “elimina l'exigència del consentiment patern per avortar per a les menors de més de 16 anys, l’edat que la llei de l’autonomia del pacient fixa com a majoria d’edat per poder decidir lliurement si es vol o no seguir un tractament oncològic”. Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius explica, a la notícia, que “mentre els permisos dels tutors legals han estat obligatoris per poder avortar hi ha hagut «patiment i desprotecció» per a les noies que no comptaven amb el suport familiar”.
Jo diria que en el cas d’un tractament oncològic la majoria de pares diran que sí i voldran convèncer el fill perquè el faci. El problema seria si els pares diguessin que no i el fill que sí. En el cas d’un embaràs adolescent, el problema patern ve, sobretot, de l’assumpció del fet, que s’hagués hagut d’evitar. Vol dir que moltes coses han fallat. Un cop assumit el fet, diria que una gran majoria de pares aconsellaran l’avortament. Però entenc que, si no és així, la noia tingui dret a avortar sense permís. Què passa, però, si és al revés? I si la noia vol tenir el fill i són els pares els que no ho volen? Estan els pares i futurs avis de la criatura obligats a fer-se’n càrrec, com de la filla menor? I el noi que ha tingut relacions sexuals amb aquesta noia, així com els seus pares, en cas que també sigui menor, hi tenen res a dir? Entenc que no si la noia avorta. Si no avorta, ¿tenen dret a mantenir el bebè? Tenen el deure de mantenir-lo?
Sens dubte, crec que una noia menor d’edat ha de poder avortar si vol. Tant de bo poguéssim educar nois i noies perquè no s’hagués d’arribar mai a l’avortament (o a la malaltia de transmissió sexual). Però crec, també, que els pares de la noia menor d’edat que avorta sense permís patern tenen el dret i el deure de ser informats. Per acompanyar, per ajudar, per escoltar. Per, si cal, pagar els medicaments i el psicòleg.
