El dret a arrelar
No sabia fins a quin punt els arbres són éssers sensibles i expressius, capaços de comunicar-se i recordar, d’auxiliar-se mútuament i cooperar. No m’ha captat cap secta new age; ho he descobert a La vida secreta de los árboles, un fenomen literari que revela allò que els científics corroboren i els esotèrics intuïen. Peter Wohlleben, guardaboscos i enginyer forestal, observa com les retorçades restes d’un faig, abatut fa centenars d’anys, es mantenen vives sota una escorça petrificada; no per un miracle, sinó gràcies als arbres veïns que li proporcionen una solució de sucres mitjançant les arrels. Aquest embullat sistema, que també es pot observar en talussos dels camins, connecta la majoria d’individus d’una població. Sembla clar que l’intercanvi de nutrients –l’ajut veïnal en cas de necessitat– és normal, no sobrenatural. Confirma que els boscos són superorganismes on cada individu és important per al conjunt i val la pena mantenir-lo. Avui per tu, demà per mi. Els robustos faigs grisencs recorden una manada d’elefants, que es preocupen pels congèneres, ajuden els més febles i vetllen els seus morts. Els elefants asiàtics fins i tot enterren les seves cries amb l’ajut de la manada. La divisòria entre animals, racionals o no, i vegetals no és tan categòrica com pensàvem. Les relacions amables entre arbres afins es veuen sobretot en l’acollidora atmosfera dels boscos ancestrals. Els exemplars de les plantacions o explotacions forestals i els dels parcs urbans actuen com nens del carrer, van a la seva. Si deixéssim fer als boscos –amb respecte al ritme de la natura–, prevaldria la solidaritat i creixerien més i millor.
La idea d’arrelar, lligada a la permanència, no és estranya a l’ésser humà. Tècnicament parlem d’arrelament social amb relació a la situació administrativa dels immigrants; o al món rural, per fer front al buidatge progressiu. En entorns urbans, es vincula al sentiment de pertinença que relliga barris i ciutats. La unitat bàsica és l’habitatge, un dret individual, proclamat però no garantit. Segons l’informe Aquí no s’hi pot viure de Save the Children, els desnonaments de menors han augmentat un 30% des de la pandèmia. Viure al ras és una crua realitat per a unes 10.000 persones a casa nostra. La fundació que assisteix els sensesostre (Arrels, ves per on) denuncia l’arquitectura hostil (punxes, barrots...), una més dels estratagemes per “endreçar” les zones “guapes”. D’altra banda, una llar no és només un aixopluc de la intempèrie sinó un nus de relacions. En les pensions on es reallotja persones desnonades no es pot cuinar, ni rebre ningú, ni fer els deures en condicions. On queda el dret al lliure desenvolupament de nens que canvien d’escola cada tres mesos? El mercat immobiliari desregulat condemna una gernació de persones a saltar contínuament d’un lloc a l’altre sense temps ni espai per bastir relacions que, com als arbres, ens protegeixen de les inclemències. Són els desnonaments invisibles, difícils de mesurar.
Col·lectius com Resistim al Gòtic es planten contra l’especulació immobiliària a través del suport mutu. La lluita és col·lectiva perquè també està en joc el tipus de comunitat que es vol construir al voltant de les escoles, les escales, les botigues, les associacions... Sovint s’oblida que la propietat no és un dret absolut. Els pisos tenen amo, però la ciutat o el poble és de tothom. De la mateixa manera, l’amo d’una fàbrica pot decidir què vol produir o el circuit de distribució, però no pot abocar residus tòxics al riu ni contaminar l’aire perquè el riu i l’aire no són seus. Els processos urbanístics d’esponjament de la ciutat, un sanejament aparentment incontestable, comporten pèrdues col·lectives quan es deslliguen de polítiques estructurals d’habitatge. No tot és construir habitatge social, sinó que cal també garantir que la propietat existent compleixi el sentit social que la Constitució li atorga. Documentals com En construcción o Raval 1988 mostren l’impacte en els barris i la pèrdua del nord i de la identitat. Al cor del Raval, al mateix lloc on s’acollia persones vulnerables, hi ha instal·lada Nude Project, una marca exclusiva de roba streetwear per a misfits (inadaptats), gent moderna que no pertany a cap lloc en concret. És grotesc que aprofiti la marca Barcelona (“The greatest city in the world”), però que els lemes motivadors i la retolació, no cal dir-ho, siguin en anglès.
Els moviments veïnals han salvat bona part del patrimoni: el natural –com els aiguamolls de l’Empordà– i l’arquitectònic –com Can Batlló, exemple d’autogestió–, preservant-ne l’ús col·lectiu (centres cívics, biblioteques, escoles...). La casa Golferichs (el “xalet” de l’Eixample) va ser rescatada in extremis de les excavadores de Núñez i Navarro. Quan passo per davant d’aquest reducte modernista em commou la placa commemorativa en reconeixement als veïns acampats, perquè part de la meva família hi va dormir per torns. La casa Trinxet, de Puig i Cadafalch, no va tenir tanta sort. Potser hem pres certa consciència sobre la conservació del patrimoni històric, però, a més de la carcassa, hi ha un tresor immaterial –tan sagrat com els boscos primigenis– que cal preservar. La Casa Orsola, també a l’Eixample, és una veritable comunitat de veïns, la majoria de tota la vida, amenaçada per un fons d’inversió que hi vol fer apartaments turístics de luxe. Els llogaters compten amb ampli suport en un barri en perill de ser devorat pels Starbucks i els coworkings.
A Mallorca, la contestació social va frenar aberracions com l’aparcament per a autocars, projectat davant la seu de Palma, on ara hi ha un gran parc. El que avui està en risc és la supervivència de la població local, expulsada pel turisme massiu. La Balanguera (deessa en forma de vella que fila el futur i la vida), del poema de Joan Alcover –himne d’una illa on ressona el clam “Mallorca no es ven”–, és premonitòria: “Sap on s’amaga la llavor / Sap que la soca més s’enfila / Com més endins pot arrelar”.