Dret a la ciutat
Passades les eleccions i constituïts els nous ajuntaments, tornem al moment de la veritat. Què faran els nous consistoris? Seran capaços de resoldre els grans problemes de la ciutadania, aquells que ens poden angoixar cada dia, en els quals ens hi va la vida, per dir-ho així?
El 1968 un sociòleg francès, Henri Lefebvre, va publicar un llibre de títol afortunat: El dret a la ciutat. Era un dret inventat: els drets no existeixen més enllà dels acords i de la disposició a respectar-los, cosa que significa que s’han de guanyar i defensar cada dia. Però la idea va fer fortuna: arribava en un moment en què les ciutats s’estaven convertint en una mercaderia, en un objecte que es privatitza per guanyar diners. Lefebvre estava dient a la ciutadania que calia reapropiar-se dels espais comuns, implicar-se en la destinació que se’ls dona, prescindint dels interessos capitalistes. És a dir, no tan sols dret a habitar la ciutat, sinó a posseir-la col·lectivament, cosa que implica formar part d’una comunitat que decideix sobre el futur del seu viure.
Malauradament, 50 anys després seguim lluny d’haver aconseguit aquest dret. Pitjor encara: fins i tot estem perdent la possibilitat de viure a la ciutat, de formar-ne part. Barcelona n’és un exemple destacadíssim. I ja no parlem només de la possibilitat de comprar un habitatge, sinó simplement de llogar-lo. Vegem algunes dades: el sou anual mitjà dels nois de fins a 24 anys que viuen a la ciutat és de 9.516 euros; el preu anual mitjà de lloguer d’un habitatge, 10.888. És a dir, el lloguer representa el 114,42% del que guanyen! Per a les noies de la mateixa edat, que de mitjana cobren només 7.652 euros a l’any -una bretxa, com veieu, que és més aviat un avenc-, el mateix lloguer representa el 142,3% del seu sou.
A mesura que augmenta l’edat, augmenten també les mitjanes de sous, però només per als homes a partir de 40 anys el preu del lloguer baixa per sota del 30% del sou mitjà, la xifra que es considera raonable invertir en l’habitatge per poder viure amb certa tranquil·litat. Per a les dones, ni això: en cap edat els preus mitjans dels lloguers estan per sota del 35%. Amb sous mitjans que arriben com a màxim a 30.869 euros anuals, és evident que les dones no ens podem permetre la soledat i estem obligades a buscar ràpidament parella o a compartir pis. I, de fet, aquests preus de l’habitatge mostren com la incorporació de les dones al mercat laboral ha repercutit sobretot en benefici dels propietaris dels habitatges, que són els que xuclen gran part del benefici econòmic que podien significar per a les famílies els ingressos femenins.
De totes les comunitats autònomes, Catalunya és on les persones han d’invertir una part més important dels ingressos en l’habitatge: un 47,93%, de mitjana. Molt més del que seria raonable. Fins i tot Madrid està per sota d’aquesta xifra, amb un 45,79%.
L’elevat cost dels lloguers no s’ha produït únicament als barris rics; és una situació que s’ha escampat arreu de la ciutat, i també més enllà, a l’àrea i a la regió metropolitanes. Els barris perifèrics també han estat afectats, i en molts no hi havia el 2018 cap habitatge disponible que no estigués per damunt del pressupost mitjà del 2017. El Carmel, Verdum, la Trinitat Nova, Torre Baró, la Guineueta... i tants altres. És a dir, ja no és possible trobar lloguers assequibles en barris allunyats del centre. Curiosament, és a Sarrià, Sant Gervasi, Pedralbes o les Tres Torres on l’any passat es podien trobar pisos pel pressupost mitjà del 2017.
Molts elements han contribuït a aquest increment dels lloguers: l’octubre del 2018 hi havia a Barcelona 27.500 apartaments turístics comptabilitzats. Gairebé la mateixa xifra -26.352 persones- dels que no disposen de domicili i comparteixen els anomenats domicilis col·lectius. El turisme és un dels elements que han contribuït a l’encariment dels lloguers, com també la instal·lació a Barcelona d’estrangers que opten per viure entre nosaltres. Èxit barceloní, certament, però amb conseqüències negatives, atès que contribueix a la sortida de gent jove i per tant a l’envelliment col·lectiu. I al desarrelament que suposa haver de marxar del lloc on has nascut i on tants lligams has teixit durant la vida.
¿És inevitable seguir en aquesta dinàmica? Canviar-la és ben difícil, ho saben sobretot l’alcaldessa i el seu equip, que els últims quatre anys s’han esforçat a aconseguir aquest canvi. Els ajuntaments no tenen prou competències per regular-ho. És terrible constatar que, durant la dictadura, els llogaters estaven més protegits legalment del que ho estan ara. Però l’experiència d’algunes ciutats europees ens mostra el camí: Berlín acaba de congelar els augments dels lloguers durant cinc anys; Hèlsinki té un programa, Primer l’habitatge, que ha construït 3.500 habitatges públics per als sensesostre, de manera que gairebé ja no n’hi ha. Els ajuntaments són sempre els que actuen, passen al davant. Cal que tinguin més competències i que desapareguin les traves que impedeixen que el dret a la ciutat, almenys a habitar-la, sigui un fet.