L'espai de la política espanyola que se sol identificar com “l'esquerra del PSOE” és, de sempre, un àmbit relliscós i fràgil, petit, però sobre poblat, en què se solen amuntegar maximalismes, expectatives i egolatries, tots contradictoris o antagònics entre ells. (Fem un parèntesi per indicar que aquest espai podria ser denominat, ras i curt, l'esquerra espanyola, ja que el PSOE està situat, o malda per situar-se, al centredreta: el sistema polític espanyol està tan condicionat per les dretes dures i extremes que el tram de l'esquerra és de cada dia més exigu.) Les darreres desventures de l'esquerra espanyola són dues desintegracions consecutives: la de Podem primer, i ara la de Sumar, una coalició que ha durat a penes catorze mesos, fins que la seva impulsora, Yolanda Díaz, ha decidit baixar del projecte amb l'argument, o el pretext, dels mals resultats a les eleccions europees.
Deixem ara de banda el debat –tan inacabable com al capdavall insubstancial– sobre lideratges i bregues internes. La qüestió –heretada dels anys de la República–, és si a Espanya és viable un projecte d'esquerres amb una visió plurinacional de l'estat espanyol, capaç de fer dialogar els nacionalismes espanyol, català, gallec i basc, i fins i tot fer-los confluir en un projecte comú. Aquest projecte comú no hauria de consistir a apuntalar l'Estat, sinó a fer possible l'existència d'un espai polític de controvèrsia fèrtil. Això vol dir: capaç de presentar la diversitat nacional, cultural i lingüística com un valor democràtic, que no caigui en la temptació d'eludir o negar els conflictes nacionals inherents a un estat com l'espanyol, i encara menys de reprimir-los per la força, com tornem a veure ara mateix, amb la resposta del Suprem a la llei d'amnistia. Una controvèrsia fèrtil hauria de ser el contrari d'un xoc de trens estèril. Un debat plurinacional hauria de ser l'antítesi de l'estancament i de la suma zero de dos fracassos: el dels catalans per deixar de ser espanyols, i el dels espanyols per obligar els catalans a deixar de ser-ho. Són dues coses que no han succeït en tres-cents anys, i probablement no arribaran a succeir mai: inanitat dels nacionalismes vinculats a l'estat nació.
La finalitat d'un espai com aquest no ha de ser servir de crossa al PSOE, sinó la celebració, amb normalitat democràtica, d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. A la vegada, el PSOE no hauria d'oblidar que segueix sent el partit dels perdedors a ulls de la dreta espanyola. La temptació dels socialistes és menjar-se tot l'espai de l'esquerra, però ja hem dit que no l'abasta, aquest espai, ni li correspon de fer-ho. I ara mateix l'esfondrament de Sumar és més un maldecap seriós per als socialistes que una altra cosa. També ho és per als partits que es van presentar a les eleccions generals sota les seves sigles, com Més per Mallorca i Compromís. La reorganització és urgent, però no s'ha de tornar a fer a correcuita, i encara menys deixant-se dur per tírries, malfiances i personalismes.
