Drama

Contra el que molts afirmarien, un drama pot acabar bé. En grec clàssic volia dir acció i algunes llengües, com l'anglès, el fan sinònim de teatre. Per a nosaltres, com a terme literari, té un sentit més restrictiu: el de gènere ple de conflictes psicològics i socials a mig camí entre la tragèdia i la comèdia.

En llenguatge col·loquial, i si ens atenim al que diuen els diccionaris, és dramàtic un esdeveniment de la vida real que ens interessa i commou vivament. Usant-lo en sentit recte, doncs, hauríem de poder dir que un segrest té un desenllaç dramàtic si genera fortes emocions, incloent-hi un final feliç.

En la pràctica, però, i potser perquè només ens commouen les desgràcies, dramàtic ha esdevingut sinònim de tràgic i el lliscament, de retruc, ha convertit en fals amic l'adjectiu anglès dramatic, que només vol dir sobtat i impactant. "La informació accessible augmenta dramàticament" no expressa desig latent de censura: és una mala traducció.

El drama grec, i ara em refereixo a l'actual, també té molts números per acabar en tragèdia. S'hi donen tots els elements clàssics: un heroi, l'euro, mogut per l'hybris de guanyar territori a qualsevol preu, i uns déus que, servint-se dels mercats, estan a punt de provocar la seva caiguda.

Ens encantaria fer d'espectadors plens de pietat i por davant un tràgic desenllaç que ens purificaria. Però som, per desgràcia, a dalt de l'escenari, i la nostra hybris té la forma d'una desolada urbanització nova de trinca. Aquest és el drama o, més ben dit, la tragèdia.