1.Pujol.Hi ha pressa per enterrar Jordi Pujol. Els que van néixer i créixer a la seva ombra, els que mai van posar en dubte la seva figura i la seva autoritat, els que convertien en atacs al país qualsevol insinuació contra el president, li han exigit ara una renúncia immediata als seus càrrecs, una ràpida desaparició de la vida pública (si pot ser lluny del país) i una despujolització de Convergència sempre en nom d’un fi superior, en aquest cas la independència. Els seus adversaris, després de tants anys de criticar la identificació de Pujol amb Catalunya, s’apropien ara d’aquesta imatge i també busquen un enterrament ràpid perquè pensen que amb ell sepultaran el país i les seves vel·leïtats independentistes. Després el degoteig de notícies judicials ja acabarà de debilitar Convergència i les institucions catalanes. Les elits econòmiques, mediàtiques i polítiques catalanes volen que aquest calze passi tan aviat com sigui possible perquè no es pari atenció en la deixadesa de no haver fet mai res per acabar amb el que “tothom sabia” i que pot comprometre’n més d’un. I el PP i el PSOE, que van governar Espanya durant els anys del pujolisme, com més lluny sigui l’expresident menys explicacions hauran de donar sobre com van utilitzar el que sabien per garantir que el Virrey mantingués Catalunya sota control. La desfeta de Pujol esquitxa molta gent.
És ben cert que el document que l’expresident va fer públic divendres és d’una sordidesa infinita. Ni el seu més gran enemic hauria posat pitjor final a la seva biografia. Un exercici de cinisme, carregat de fabulacions, sense cap informació que hi donés credibilitat, fruit d’un obscè pacte familiar per mirar de salvar l’insalvable, i regat amb unes gotes caducades de cultura cristiana de la culpa i l’expiació. Mai un text tan tronat haurà tingut efectes tan demolidors: engolir d’un sol glop la reputació del president Pujol. Però, tanmateix, més enllà de les reaccions del moment, el que deixa entreveure, el que sembla emergir ara, és una història d’ambició de poder i de sordideses pròpies del pervers món de les famílies, un drama de taula de braser d’un home que va voler ser el profeta de Catalunya però no va saber controlar la seva pròpia família. Qui sap si un dia algú farà una novel·la del que és un episodi més del poder i les passions humanes. Però ara, llegint el comunicat, als que ens havíem pres seriosament el president i l’havíem respectat -a pesar d’haver-hi discrepat en moltes coses, especialment en la seva idea herderiana de Catalunya- se’ns fa difícil destriar què hi ha de cinisme, d’impostura o de bipolaritat entre poder i família en aquesta biografia sobtadament oberta en canal.
2.Convergència. Cal despujolitzar Convergència urgentment, diuen. ¿Es pot despujolitzar aquest partit? Jordi Pujol el va crear, ell va escollir el seus hereus, molts dels seus dirigents han governat amb ell i poden haver pres decisions sobre l’entorn familiar de l’expresident que els esquitxin en el seguit de notícies judicials que sortiran els propers mesos. Un cop enterrat Pujol, Convergència és l’objectiu prioritari per fer descarrilar l’independentisme.
Pujol i Convergència són indissociables en l’imaginari ciutadà: tres quartes parts de la seva història han estat protagonitzades per la seva figura. Per tant, és impossible que surti indemne de la desfeta de l’expresident. El seu pes en la història de Convergència és tan gran que no n’hi ha prou prenent-li càrrecs i privilegis i excloent-lo del partit. Una despujolització equival a una refundació. El llast del passat és tan pesant que sembla difícil alliberar-se’n des de les mateixes estructures del partit. A curt termini, és previsible un conflicte entre els que interpretin aquest brusc final del pujolisme com un senyal pel decantament definitiu cap a la independència i els partidaris d’escoltar els cants de sirena (i alguna cosa més) de Madrid. La Convergència de sempre s’ha acabat, la seva metamorfosi no serà fàcil.
3.Independència. ¿Afectarà tot plegat el procés independentista? És obvi que tindrà conseqüències, el terrabastall és molt gran. Alguna de positiva: per fi es podrà desterrar la idea que no som un país qualsevol. Una cura d’humilitat necessària. De moment, una certesa: el lideratge d’aquest procés es desplaça una mica més cap a Esquerra Republicana. A Convergència li toca fer deures interns en un moment molt complicat del calendari. El tancament de files entre el PP i el PSOE en l’estrena de Pedro Sánchez i la crisi de Convergència i Unió (ara el pas enrere de Duran Lleida adquireix un altre sentit) deixen, més que mai, el futur de l’anomenat procés en mans de la pressió ciutadana.