Els estudiants han fet vaga, convocats sota el lema "Volem ja el model d'examen de les PAU", o sigui, volen saber com serà la selectivitat. El ministeri va anunciar canvis en el format de l'examen i en els criteris de correcció, però no se n'ha concretat res més. I d'aquí la vaga.
Podríem ironitzar sobre les ganes que deuen tenir els alumnes de posar-se a estudiar, perquè encara falten vuit mesos per a l'examen, però la vaga no fa gens de gràcia. Més aviat és un senyal (un altre) dels problemes que arrossega el sistema educatiu, que és que, al final, importa més aprovar que aprendre, ben bé com passa amb l’examen del carnet de conduir.
I d'això, els nois en tenen poca culpa. En el món que s'han trobat, els dos anys de batxillerat són una mena de compte enrere abans d'un examen final socialment presentat com la fi del món, fins al punt que els vaguistes afirmen amb un dramatisme digne de millor causa que "estan jugant amb la salut mental i el futur de desenes de milers d'estudiants, afegint [a la prova] encara més dificultats, estrès i incertesa".
Els entenc: en una societat que avorreix la incertesa, sacralitza el resultat i menysté els processos per arribar-hi, no saber com serà l’examen de la seva vida (fins ara) d’aquí vuit mesos és un daltabaix. Dit d'una altra manera, un bon batxillerat seria aquell en què no importés gaire quin seria el model d'examen final perquè amb el currículum après, l'alumne es veuria amb cor d'afrontar amb garanties qualsevol mena de test. Aquí no: s’anuncia que els criteris de correcció inclouran la pèrdua de punts per faltes d'ortografia i tothom ha tremolat. La pregunta no hauria de ser què haig de fer per aprovar sinó si amb aquest títol que donen a Catalunya estaré més preparat per guanyar-me la vida. Perquè a la vida no saps mai com serà el model d’examen.
