El drama migratori en tres capítols

Un carro estirat per un cavall s’allunya d’una petita casa enmig de la natura. Al damunt, una dona amb un nadó ben abrigat als braços observa amb tristesa la distància cada vegada més gran que la separa d’aquella casa. Al seu costat, dos criatures més, en silenci, comparteixen la pena mentre el seu pare agafa les regnes del viatge. La nena porta un plançó de pomer, per plantar-lo allà on vagin. El paisatge té el dramatisme, la llum i els colors d’un quadre renaixentista. L’òptica de la càmera, sovint en moviment, s’acosta als personatges per potenciar l’emocionalitat del relat. Mentre la dona es mou pel sotragueig del carro pel camí, un flash-back ens mostra els records viscuts en aquell racó de món al qual no tornaran mai més. Aquesta és l’escena d’arrencada de la minisèrie Los emigrantes (Utvandrarna ), tres capítols de quaranta-cinc minuts que trobareu a Filmin i que relaten l’odissea d’una família sueca que el 1849 marxa del seu poble natal per trobar una vida millor a l’Amèrica del Nord, a Minnesota, on hi ha terres fèrtils i un futur més esperançador per als seus fills. Dirigida per Erik Poppe, és l’adaptació de la novel·la de Vilhelm Moberg. Els protagonistes mostren les penúries i la valentia dels homes i dones que van formar part de l’onada migratòria que, a mitjans del segle XIX, van abandonar Suècia per anar als Estats Units. “La vida humana és un fi en ella mateixa”, diu un rètol abans de la primera imatge. És una cita de Vilhelm Moberg que el director utilitza per anunciar-nos que el que veurem és senzillament un retall de vida.

Els tres capítols mostren les tres etapes del procés: la marxa, el viatge i l’assentament en un nou país. I de fons, el dolor permanent. La nostàlgia, la por i l’angoixa. La singularitat de Los emigrantes no rau en l’epopeia quilomètrica per creuar l’Atlàntic sinó en el viatge emocional, especialment el de la protagonista i mare de la família. El guió recorre repetidament al record per exemplificar les dificultats d’adaptació, els dubtes de la decisió. Mostra els conflictes matrimonials que provoca el canvi, i s’allunya d’un relat idíl·lic sobre l’èpica de l’aventura familiar. La sèrie és hàbil explicant com sovint la fidelitat al lloc d’origen, la negativa a renunciar a la identitat, també pot escanyar. I això conforma una de les trames més interessants. Les imposicions religioses de la comunitat sueca que neix a Minnesota intenta aïllar-los dels costums de la terra on han arribat. El temor a modificar la cultura apresa per assumir noves maneres de veure i entendre el món provoca en la protagonista dilemes constants. Això permet fer entreveure el missatge més actual: el drama de l’emigració, la importància de mantenir la identitat, però també la voluntat d’adaptar-se.

Los emigrantes és una sèrie en què el viatge i l’arribada són més interessants que el desenllaç, un punt decebedor i amb un tribut a la maternitat una mica passat de rosca o desconcertant. Però condensa amb delicadesa una realitat històrica que entreté els espectadors que prefereixin gaudir més dels matisos que de l’acció.