El drama del Pujolgate

Richard Nixon ja té biblioteca pròpia, com tots els expresidents dels Estats Units. La funció d'aquestes biblioteques és exaltar el llegat de l'expresident però en aquest cas costa una mica: la biblioteca Nixon és bàsicament un museu del Watergate. És el que té passar a la història pel pitjor que has fet a la vida, així no sigui massa diferent del que han fet d'altres. L'estimat John Fitzgerald Kennedy, sense anar més lluny, va manar atemptar contra Fidel Castro, va ser el primer que va donar l'ordre de desestabilitzar Salvador Allende, havia arribat a president amb el suport de la màfia... Només li va faltar posar Joan Saura al capdavant de l'FBI, per entendre'ns.

La memòria és selectiva. I capriciosa. i cruel. Jo si fos un personatge històric també patiria. Si fos Jordi Pujol també m'atabalaria: em recordaran com el president que va mantenir dempeus i cohesionat un poble que tenia tots els punts per deixar d'existir, o d'adonar-se que existia, o per no haver plantat "prou" cara a Espanya? Com el que va saber blindar una identitat i un orgull per a aquells que havien perdut totes les guerres o per no haver demanat la independència? I si Pujol no dorm de nits preguntant-se, passaré a la Història per haver fet país, o pel Pujolgate?

sense necessitat de ser psicoanalista, ni de ser el rei, jo li diria: tranquil, Jordi, tranquil. Dorm tranquil. No hi pensis. No et turmentis. No s'hi podia fer res més. Ni tu, ni ningú. La independència de Catalunya, en cas d'arribar a ser possible (cosa que jo no crec... Si us plau no t'emprenyis!), no la podia aconseguir ni la podrà aconseguir mai un president com tu. Ni com cap dels altres. Hauria de ser un paio tan diferent, tan insospitat, com en el seu dia va semblar que podia ser Barack Obama. Algú capaç de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, per començar. I després amb alguns dels altres.

ara, si per ventura algun dia ens firem un Obama català, jo crec que no l'hauríem de desaprofitar demanant la independència. Jo li prohibiria fins i tot parlar-ne. I el posaria full time a pencar pel finançament. Pels fotuts calés la manca dels quals ens amenaça molt més que la inexistència d'una frontera. Uns calés que no és només que no ens els vulguin donar (o no prendre), és que també passa que nosaltres no els sabem agafar o retenir. Perquè, a veure, en confiança: de debò algú espera que Espanya prioritzi la inversió o la industrialització o la mera florida de Catalunya, si alhora se li diu que no s'acostumi a considerar indefinidament Catalunya com una part d'ella mateixa? Collons, no és tan difícil: o marxes d'Espanya d'una puta vegada, si vols i pots, o si no vols o no pots hi restes, però llavors deixes de fer-te diàriament l'harakiri polític i econòmic. Fas valer els teus drets d'accionista de l'empresa d'aquest Estat. Agafes allò que és teu, allò que com a espanyol legal et pertoca, i de la independència en parles amb la teva tia. I per això potser no cal ni un Obama: n'hi hauria prou amb un Rodríguez Ibarra català, Déu em perdoni.