Vaig coincidir una vegada amb Sánchez Dragó, en una trobada d'escriptors, fa una vintena d'anys. S'hi va presentar acompanyat d'una jove oriental que el seguia a tres passes de distància, carregada amb les maletes, mentre ell caminava amb els braços ostentosament plegats damunt el pit, vestit amb un quimono. Més tard, en una de les reunions que van tenir lloc durant la trobada, ens va explicar que, en un viatge a la Xina, havia tingut una experiència sexual consistent a penetrar una gallina en el precís moment que un altre home tallava el coll de l'animal: això provocava la contracció de l'esfínter de la gallina i multiplicava, segons ell, el plaer. Era la mena de fantasmada que li encantava a Dragó, i vaig poder constatar que, tampoc en aquella ocasió, li va faltar qui li rigués bavosament la gràcia.
Dragó era la mena de mamarratxo capaç de dir qualsevol bestiesa només per aconseguir que es fixessin en ell. Res més. Irrellevant com a escriptor, ho tenia tot guanyat davant d'una audiència (la massa inculta, però també les elits suposadament cultes i fins i tot refinades) que confon la saviesa amb la pedanteria i la credibilitat amb l'arrogància, o amb la cara dura, o amb la combinació de totes dues coses. La seva suposada sapiència en matèria de sexe no passava de ser les bravates d'un vell hetero amb un repertori de fantasies pròpies d'alguna web porno llardosa. I els seus programes de televisió, guanyadors de premis Ondas i altres distincions, eren autèntiques preses de pèl al servei d'un ego sempre malferit, sempre insatisfet, sempre descontrolat, com tants en corren. La seva darrera aportació consistia a intentar donar credibilitat democràtica a un partit neofeixista com Vox. Això li proporcionava repercussió pública, que era del que es tractava, i no li importava gens que el dugués a impulsar situacions esperpèntiques com la moció de cesura de Tamames: al contrari, dins l'esperpent era on millor es movia, i no precisament perquè fos valleinclanesc.
Parlant d'esperpents, els que ara publiquen sobre Dragó lloes i panegírics, tractant-lo d'esperit lliure i de toro bravo, són més o menys els mateixos que s'esqueixen les vestidures, i exigeixen disculpes i represàlies, per un acudit sobre la Verge del Rocío a TV3. Ho fan, per no variar, amb la típica carretada d'insults contra “els catalans”, que ja se sap que no són exactament persones, sinó una espècie de ninot de fira contra el qual el nacionalisme espanyol pot escopir –sempre de franc– tota la seva bilis, que sempre és molta, com correspon a les democràcies plenes. Els que contesten insistint en l'estupidesa dels colons vinguts organitzadament des d'Andalusia per espanyolitzar els catalans no fan més que insistir en un discurs de ressentiment i rancúnia que no va enlloc. Cadascú s'ocupa de donar, pel broc gros, allò que més fàcilment pot excitar la pròpia parròquia, a fi d'obtenir un aplaudiment fàcil. No és estrany que després prosperin les devocions falses i mig fanàtiques, ni els personatges més casposos.
