Draghi: efectes col·laterals a l’Europa Central

Cada vespre, quan els directius del Bundesbank surten de la planta noble de la seu de l’entitat a Frankfurt, han de passar per un passadís amb finestrals de vidre que mira cap al bell nou edifici del Banc Central Europeu, a només 5 km en línia recta que separen dos mons cada cop més allunyats.

El banc federal és la icona de l’estabilitat de preus que va dur l’Alemanya de la postguerra al miracle econòmic dels anys cinquanta del segle passat. El mateix Jacques Delors ho resumia el 1992, quan va afirmar que “no tots els alemanys creuen en Déu, però tots creuen en el Bundesbank”. La darrera decisió del BCE acaba de tirar per terra el principi sagrat del pensament col·lectiu del país, basat en els valors de l’esforç i l’estalvi, en una decisió dràstica i contundent que busca “fer pujar la inflació als països centreeuropeus per corregir els excessos inflacionistes dels països endeutats del sud d’Europa”, en paraules de l’heroi de dijous a la nit, el president de l’Institut IFO per a la Investigació Econòmica de Munic, Hans-Werner Sinn, entrevistat en prime time a la primera cadena pública alemanya i pocs minuts després al telenotícies de més audiència d’Àustria. Sinn, molt crític amb la decisió de Draghi, advertia dels efectes col·laterals: “Com ja hem vist amb el que ha passat a Suïssa”. I és que la gran pregunta a l’Europa Central és saber què farà la banca europea a l’hora de la veritat amb el diluvi d’euros “nous de trinca i trets de la impremta de fer diners” del BCE, que podran adquirir a canvi de “deute més o menys tòxic dels estats”, en una “introducció de facto dels eurobons” o col·lectivització del deute sobirà, si bé això només seria aplicable a un 20% del volum total de la despesa. Diversos experts són escèptics i dubten que els bilions d’euros serveixin per activar les economies del sud, ja que “la demanda real de crèdit a l’eurozona és baixa, en un moment en què els tipus d’interès ja eren extraordinàriament baixos” i, per tant, el preu del diner, molt econòmic, segons Michael Koetter, de la Frankfurt School of Finance and Management. La qüestió és si aquests diners acabaran invertits en una nova bombolla immobiliària al bell mig del continent, o bé en l’especulació en divises considerades segures, amb els efectes secundaris corresponents per al franc suís o la corona danesa.

Una setmana després de la inesperada decisió del Banc Central Suís de deslligar la cotització del franc de la de l’euro, el seu director, Fritz Zurbrügg, n’aclaria els motius reals en declaracions al diari Blick : “Els dies previs a la decisió, les quantitats intervingudes eren cada cop més grans. Només durant el mes de gener hauríem hagut de dedicar-hi cent mil milions de francs”. És a dir, el Banc Central sol ja no podia fer front a la compra massiva d’euros que havia estat practicant des del 2011, per garantir l’estabilitat en la paritat entre franc i euro. La conseqüència, una pujada sobtada de fins al 30% en el franc, pot tenir efectes letals per a l’economia suïssa, avesada a l’exportació i al turisme estranger. Però també per als països veïns. I és que les facilitats en l’accés al crèdit van motivar algunes administracions locals i regionals a Alemanya i Àustria a demanar préstecs en francs suïssos. El tresorer de l’Ajuntament d’Essen, Lars Martin Klieve, deia al Frankfurter Allgemeine Zeitung que havia viscut el pitjor dia de la seva carrera. A Polònia, l’zloty perdia un 20% respecte al franc; 575.000 famílies tindrien hipoteques en francs suïssos, 60.000 a Croàcia, segons Bloomberg. A Rússia, algunes empreses públiques estan vivint la “tempesta perfecta”, diu el Basler Zeitung, ja que a tot plegat s’hi sumen els baixos preus del petroli, la devaluació del ruble i les sancions pel conflicte d’Ucraïna. De moment, dissabte passat la companyia SBB havia posat més vagons als trens directes entre Zuric i Constança, la ciutat alemanya a la frontera, mentre que els comerciants de la zona contractaven nou personal per fer front a la previsible allau de compradors suïssos. Ahir, el Morgenmagazin de la televisió alemanya comptava matrícules suïsses als aparcaments de les grans superfícies, ja plenes a vessar a les 12 h del migdia.

En la fundació del BCE va quedar clar que aquest organisme havia de rebre uns fonaments alemanys, i garantir-ne sobretot la independència respecte de la política, afirmava Joachim Bitterlich, el negociador de l’època amb l’aleshores cap del Tresor francès, Jean-Claude Trichet. Però en una eurozona creixent i diversa aquesta influència és cada cop més petita i diluïda. En la lluita contra la deflació, l’italià Draghi ha propiciat que els alemanys en prenguin consciència i hi mostrin la seva perplexitat. Potser per això la cadena pública ARD, gens propensa al sensacionalisme, titulava el seu especial, fet des del tercer canal de Hessen amb seu a Frankfurt, “La inundació de milers de milions del BCE: salvació o ruïna?” Les entrevistes a petits estalviadors feien reflexionar sobre la pèrdua de valor de fons de pensions i assegurances de vida, la promesa ara en perill per a tota una societat d’una vida millor després de la jubilació. També s’advertia que ara les vacances als Estats Units sortiran cares. En un any, l’euro ha perdut un 20% respecte al dòlar. Curiosament, i pels motius oposats, els fons de pensions a Suïssa també estan en una situació difícil, comentava l’expert Marco Jost, de PPCmetrics, al vespertí 10 vor 10. I és que el banc central suís s’ha vist obligat a penalitzar l’estalvi mitjançant interessos negatius, en un intent de frenar l’ascens de la divisa, i aquesta tendència, sumada al llarg període de baixos interessos, vol dir que a la llarga les rendes promeses corren el risc d’excedir el valor total de les aportacions mensuals dels afiliats.

El perill de tot plegat rau en el fet que a l’hora de la veritat s’oblidi que la font real de recuperació per a l’economia europea es troba en el potencial del mercat interior, i no pas en les devaluacions en el canvi de divises, en paraules d’Ulrich Kater, destacat directiu del Deka Bank.