Draghi i la decadència d’Europa
Els tres grans del PIB mundial són els EUA, que en representa un 26%; la Xina, un 17%, i la UE, un 17%. La UE té una economia com la xinesa i el 65% de la dels EUA. El 10% de la població més rica té unes rendes del 35% del total a la UE, del 40% als EUA i del 55% a Àfrica i Sud-amèrica; és a dir, a la UE és on hi ha més igualtat de rendes. Les polítiques socialdemòcrates europees dels 60 i 70 van tenir efecte. El creixement anual del PIB, del 2002 al 2023, ha estat del 8% a la Xina, del 2% als EUA i de l'1,4% a la UE. En 20 anys la UE ha crescut el 13% menys que els EUA, un endarreriment difícil de recuperar. El 28% de la pèrdua es deu al treball i el 72% a tecnologia. La Xina no és comparable perquè té unes rendes per persona menors. Les raons d'aquesta pèrdua de competitivitat de la UE són les següents.
L’electricitat és entre 2 i 3 vegades més cara a la UE que als EUA, i el gas natural entre 4 i 5 vegades. A més, hem perdut competitivitat en noves tecnologies i digitalització en relació als EUA. La dimensió de les empreses tecnològiques europees és menor que les dels EUA o la Xina. Només 4 d’entre les 50 més grans són europees. La dimensió del sector a la UE s’ha reduït, del 2013 al 2023, del 22% al 18% mundial, i ha crescut del 30% al 38% als EUA. La grandària influeix en la rendibilitat.
En el mercat europeu la regulació està més fragmentada que als EUA i això influeix negativament en les polítiques de R+D. A banda d'això, l’economia de la UE està més basada en el comerç, que ha retrocedit en els últims anys. L'FMI projecta un creixement anual del 3% del comerç mundial comparat amb el 5% que hi va haver del 2000 al 2019. La situació geopolítica del món ha canviat. La llibertat de mercat del passat, que per a la UE era un avantatge, és avui una feblesa. El conflicte amb Rússia ha modificat el mercat de l’energia a preus baixos, una qüestió que no es resoldrà a curt termini.
L’expresident del Banc Central Europeu, el Sr. Mario Draghi, que va salvar l’euro l’any 2012 –“Salvarem l’euro costi el que costi”–, ha fet un informe per a la UE que, a partir de la situació descrita, assenyala la política per recuperar la competitivitat.
El pla està basat en quatre pilars: a) Inversions en noves tecnologies: intel·ligència artificial, computació, comunicacions... b) Noves fonts d’energia basades en les renovables, única alternativa per a la UE, que no té combustibles fòssils. c) Reforçar el mercat interior per augmentar la competitivitat i la productivitat. Això requereix reformes polítiques en el Tractat de la Unió per incrementar les polítiques “federals” i reduir la independència, llibertat i capacitat de veto dels estats membres. d) Finançament: el pla requereix un 4,5% del PIB, uns 800.000 M€/any. No es defineix quina és la inversió total, però en la mesura que l’eficiència de l’economia europea millori, la inversió exterior es podrà reduir perquè aquella aportarà part dels recursos necessaris. Com a referència, el Pla Marshall va suposar el 2% anual del PIB per a noves inversions per 18 estats del 1948 al 1951.
El pla, però, enfronta dues dificultats.
La primera, assegurar que els diners que arribin seran emprats de manera eficient en els programes adequats i que la rendibilitat de la inversió serà comprovada i corregida amb la reorientació dels projectes quan sigui necessari. Això, en programes amb part pública i part privada, en què ambdues parts han de col·laborar, no és sempre evident. La tecnologia vindrà majoritàriament de la part pública, perquè és on la recerca és més potent, però l’input del mercat i la productivitat vindran de la part privada. Aconseguir una col·laboració publicoprivada equilibrada és tan difícil com necessari. Això, quan la tecnologia és compartida amb agents externs i amb objectius que no necessàriament coincideixen amb els dels tecnòlegs europeus, planteja problemes de drets d’ús i de tecnologia original i derivada, i requereix experiència i habilitat. En una Europa de 27 estats i sense organismes federals potents que els enquadrin i amb legislacions no coherents, no és gens fàcil. Invertir bé és difícil, en tecnologia encara més.
La segona dificultat és l’origen del finançament. La CE ha impulsat el mercat de capitals, però té tres carències. La UE no té una mecànica única de securities –garanties financeres dels préstecs–, ni regulació del mercat. No hi ha una regla única per al seguiment, les regles de fiscalitat i les mesures contra la insolvència varien d’uns estats als altres. No hi ha una autoritat financera única... Els fons de pensions europeus, possible origen del capital, són febles, del 32% respecte del PIB, mentre que als EUA són del 142%. Els fons de pensions europeus estan concentrats en alguns estats membres, el 62% a Holanda, Dinamarca i Suècia... a la UE tenim poc capital per finançar iniciatives com el Pla Draghi. És cert, però, que l’estalvi europeu, 1.390.000.000 M€, és superior al dels EUA, 840.000.000 M€, però l’ús d’aquests fons a la UE està lluny del que ara és políticament factible.
En resum, els elements que calen per finançar el pla no estan encara disponibles i les eines per invertir amb eficiència tampoc. L’alternativa al pla que es proposa és la decadència de la UE, com el mateix Sr. Draghi ha declarat, i que en la mesura que erosioni les polítiques socials, sanitat i ensenyament, allunyarà la ciutadania de la UE, que és exactament el contrari del que es necessita.
La lectura del Pla Draghi encongeix el cor dels europeus perquè és molt difícil de fer. Estem condemnats a la decadència?