El mes passat, Mario Draghi, l’antic president del Banc Central Europeu (BCE), va fer públic l’informe sobre la competitivitat i la productivitat europees que havia preparat per encàrrec de la presidenta de la Comissió Europea. Més enllà dels interrogants que plantegen les seves anàlisis i recomanacions (perquè no sabem si aconseguiran generar respostes efectives), l’informe Draghi ha de ser saludat per un doble motiu. En primer lloc, perquè identifica i descriu molt bé els nostres problemes essencials. Posa en concret el dit a la llaga sobre el retard tecnològic europeu en una sèrie d’àrees clau, i de les pèssimes conseqüències potencials d’aquests dèficits, en un panorama geopolític molt violent i degradat.
En segon lloc, i no menys important, perquè l’informe és escrit sense embuts, amb un llenguatge directe i entenedor, molt allunyat de l’estil complicat i críptic tan habitual en els textos de les institucions europees. De manera indirecta però clara, Mario Draghi posa al descobert l’estil de moltes vaques sagrades de Brussel·les. Ho fa simplement, amb un senzill exercici de parlar clar (el "parler vrai" d’estadistes com Mendès-France o Delors, als quals tanta gent aprecià pel simple fet que els entenien). El llenguatge de Draghi és als antípodes del brussel·lès, pesat i incomprensible, que tant mal ha fet a la causa europea. La UE s’ha anat especialitzant, al llarg dels anys, en una literatura oficial prolixa i nefasta, que oscil·la entre la insipidesa, la retòrica més o menys triomfalista i un cert sadisme en la multiplicació detallista i exigent de processos, reglamentacions i requeriments.
És una qüestió que, en contra del que es pot pensar a primera vista, no és menor. Té una extraordinària importància política. En molt bona mesura, l’ascens actual dels populismes és degut al fet que els seus exponents (de Trump a Orbán, passant per tota la trepa) fan gala de "dir les coses pel seu nom", enfront de les castes que usen uns llenguatges deliberadament incomprensibles. Els populistes s’aprofiten d’un problema que lamentablement és ben real (la tendència de les elits a usar argots obscurs), i que a Brussel·les ha fet estralls durant massa anys.
El problema ve de lluny. A un dels qui per primera vegada vaig sentir parlar amb duresa contra els efectes nefastos del brussel·lès emprat a les institucions europees va ser a una altesa imperial i reial. Fa anys, al Parlament Europeu, em tocà assistir a un dinar amb l’arxiduc Otó d’Habsburg-Lorena, primogènit de Carles I, el darrer emperador d’Àustria i rei d’Hongria, que abdicà el 1919. Jo estava una mica impressionat i no sabia si, com a català, em tocava rendir-li compliment o fer-li algun retret, tenint en compte que la seva família ens havia deixat plantats el 1714.
Vaig trobar-me davant d’un senyor petit i gentil, d’una discreció quasi tímida, que quan em vaig presentar ("Soc un diputat austriacista de Barcelona", li vaig dir) semblà mig excusar-se amb un somriure i unes quantes paraules en català. Encara que era un poliglot impressionant, aquelles nocions de la nostra llengua no li venien, em digué irònicament, de la tradició familiar, sinó del fet que una filla seva vivia en "un castell petitet" de Catalunya, on ell i la seva dona passaven vacances (si no m’equivoco, el castell de la Ràpita, a Vallfogona de Balaguer).
Essent l’hereu de l’Imperi Austrohongarès, Otó d’Habsburg va renunciar de jove, sensatament, a tota pretensió dinàstica, i va esdevenir un conegut escriptor i polític europeu, fervent federalista i molt respectat. La seva família, detestada pels nazis (s’havien oposat a l’Anschluss, el 1938), va viure exiliada a diversos països. Ell va ser diputat popular (quan això volia dir democristià) al Parlament Europeu, crec que per Baviera, durant més de vint anys, de 1977 a 1999. André Malraux deia d’Otó d’Habsburg que era "un home d’abans-d'ahir que comprèn el demà passat". L’arxiduc responia amb cortesia que la fórmula s’ajustava més aviat a la figura del general De Gaulle. El federalista Otó d’Habsburg deia que De Gaulle no era un "federalista" de doctrina, però havia estat un gran "federador" francès i europeu ("En cap cas un euroescèptic, com s’ha dit!", s’exclamava), perquè primer va unir la Resistència francesa contra Hitler i després va establir les bases de l’entesa històrica de França amb Alemanya. "Per Europa, De Gaulle va fer més que els seus contemporanis", deia l’arxiduc.
Una cosa és certa: a tots dos els repugnava el brussel·lès, l’argot tecnoburocràtic europeu. És una llengua, deia l’arxiduc, "que ningú no entén", usada en benefici propi pels que anomenava "europeus d’ofici". Comparava els euròcrates als sacerdots de l’Antic Egipte: "Poca gent sap que havien desenvolupat una llengua que només ells podien entendre. Si algú que no pertanyia a la seva casta expressava el desig d’aprendre-la, era executat immediatament. Així és com els sacerdots van poder mantenir-se al poder al llarg dels segles". Ara, quan el destí d’Europa es va fent tan crític, la qüestió del llenguatge esdevé gairebé tan crucial com la de les polítiques a emprendre. Els europeistes necessitem més que mai parlar sense embuts, dir clara la nostra veritat.
