20/04/2017

El drac, pobret

Em vaig espantar la primera vegada que vaig veure els cartells de promoció de la festa de Sant Jordi de l’Ajuntament de Barcelona. En una primera i ràpida visió, vaig capturar la imatge d’un Sant Jordi lluitant cos a cos amb el drac, abraçats en un contacte ferotge i mortal. Carai, vaig dir-me jo a mi mateix, sí que van forts els comuns. Han apostat pel realisme extrem, pel pressing catch. Però no. El cartell representa una abraçada cordial, d’estimació gairebé eròtica entre el rèptil i l’heroi. I el lema que acompanya la imatge és molt clar: “Sant Jordi és amor”.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És un exemple més de la ja antiga pràctica d’infantilització i banalització de tots els referents de la tradició cultural de la humanitat. L’abraçada entre dos forces irreconciliables com són Sant Jordi i el drac ens furta el sentit mateix de la llegenda, tot per evitar un conflicte incorrecte. I així, matar dracs (bitxos imaginaris) és poc animalista. Un Sant Jordi armat resulta incompatible amb una societat pacífica i la princesa perpetua el masclisme.

Cargando
No hay anuncios

La civilització està assistint a una lluita (aquesta sí, descarnada) entre els literalistes i els metafòrics. Els primers (que van guanyant) són qui s’ho prenen tot de forma literal. Per això condemnen la ironia, el sarcasme i les històries incorrectes del passat. Com que no entenen que tot llenguatge sempre és, com a mínim, un doble llenguatge, viuen en l’ofensa perpètua. Per a ells, la llegenda de Sant Jordi és inadmissible per masclista, violenta i criminal. Els metaforistes comprenen que el món és ple de símbols, d’històries que serveixen per explicar coses eternes. Saben que a Prometeu una àliga se li menja el fetge, que a santa Llúcia li posen els ulls en un plat i que Anna Arkadievna Karènina (atenció, espòiler) s’acaba suïcidant.

Sant Jordi és un arquetip. Un mite que parla del combat entre les forces de la llum amb les ctòniques, les forces del subsol. És l’adaptació de la lluita entre Apol·lo i la Pitó i entre Jehovà i la serp. Un mite de primavera que parla des de fa més de tres mil anys de la possibilitat de vèncer amb la raó el que és tel·lúric i irracional. La interpretació teletubbie dels mites farà incomprensible la cultura.u