Una bona notícia: d’aquí deu mesos els trens de Rodalies del Maresme podran transportar un 30% més de viatgers. I això serà així perquè Adif allargarà uns quaranta metres les andanes de l’estació barcelonina d’Arc de Triomf, de manera que hi podran parar trens més llargs.
La notícia lamentable és que aquesta obra estava prevista des del 2008, però no ha estat fins ahir, quinze anys després, que s’ha anunciat l’inici de les actuacions. Quinze anys. I no era un problema de costos: les obres de l’estació de l’Arc de Triomf pujaran uns 2,9 milions d’euros.
O sigui que, sobretot, aquest retard estat un problema de voluntat política del ministeri. I també un problema derivat de la rigidesa de la llei de contractes d’aquest país: el 2018, una empresa que ja estava contractada va renunciar-hi després d’al·legar que no li sortirien els números. Han calgut vora cinc anys per refer tota l’adjudicació. Si durant quinze anys les desenes de milers de viatgers que cada dia feiner fan servir aquesta línia han anat estrets, mala sort. Si per a una obra de dificultat petita i cost discret, que millorarà la vida de milions de passatgers a l’any, cal esperar quinze anys, ¿com volen que la Generalitat no reclami la gestió de la infraestructura ferroviària?
Ara a Catalunya hi ha un pla de Rodalies, sota la coordinació de qui va ser conseller d’Obres Públiques Pere Macias, i les obres han agafat impuls. Esclar que veníem del desert més absolut: Espanya és l’únic país d’Europa que havia estat dotze anys (del 2007 al 2019) sense comprar ni un sol tren de Rodalies. I vinga enterrar diners a l’AVE. Com podíem anar bé?
