Durant anys havia pensat que un dels principals avantatge d’algunes societats, posem per cas l’holandesa i la nord-americana, era l’habilitat de parlar-se clar a ells mateixos, de compartir una anàlisi crua de la realitat i actuar en conseqüència per buscar solucions sense perdre el temps. Evidentment, és una generalització que la realitat demostra només a mitges. Avui, en el cas dels nord-americans, tenen un president incapaç d’acceptar que si no abandona ràpid la cursa electoral farà inevitable la victòria de Donald Trump i precipitarà la fugida de donants. Pel que fa als Països Baixos, s’acaba de formar un govern de coalició amb l’extrema dreta i caldrà temps per saber si l’acceptació de la realitat fins i tot ha anat massa lluny.
Malgrat tot, continuo pensant que les societats tenen diferents graus de tolerància a la realitat i que a Espanya i Catalunya l’autoengany és una temptació sempre present. Sobretot en circumstàncies emocionalment intenses, que són massa freqüents en la nostra vida política.
Emocionalitat
El retorn de l’exili torna a fer pujar la temperatura política, però ja no afecta la majoria de la població, i és imprescindible que el sobiranisme calibri quines són avui les seves forces i que ho faci amb realisme. Els esdeveniments post-Procés han obligat alguns actors, com el president Carles Puigdemont i la secretària general d’ERC, Marta Rovira, a una resistència en la distància i marcada pel trauma de l’exili, però la Catalunya d’avui no és ni socialment, ni electoralment ni demogràficament el mateix país que van deixar. Tampoc el seu lideratge representa el mateix als seus partits polítics.
La tornada de Marta Rovira l’ha facilitat el nyap jurídic amb què l’Estat ha combatut sovint el Procés, que acaba amb el cas del Tsunami però que va començar amb la sentència de l’1-O, i que ha deixat en evidència la persecució amb causes a mida d’alguns jutges contra la dissidència. Una utilització espúria dels aparells de l’Estat per part del PP que ha seguit a la negociació de l’amnistia, dels indults i de la investidura de Sánchez per part d’ERC i de Junts.
Aquestes últimes hores han sigut d’alegria per la normalització política i de reafirmació de les idees per a molts, però l’independentisme està en un mal moment a jutjar pels resultats electorals i per la capacitat de mobilització al carrer. Si la proclamació de la República va ser un acte polític d’una gran tristesa, la tornada no ha estat l’acte de masses que els líders haurien desitjat malgrat les crides perquè “no ens prenguin l’alegria”.
Amb la tornada de Rovira, Wagensberg, Serra, Campmajó i el periodista Jesús Rodríguez es comença a tancar un capítol que només acabarà realment amb la tornada de Carles Puigdemont. Aquesta és la gran incògnita: si l’expresident tornarà malgrat el risc de ser detingut per la creativitat judicial amb la qual se li imputa encara el delicte de malversació. La casa de Waterloo està de mudança i el líder de Junts va prometre tornar per a la investidura, però l’escenari polític està completament obert.
Aquest serà un estiu intens políticament, i ara per ara té més incògnites obertes que certeses clares. ¿L’actual aproximació entre els partits independentistes cristal·litzarà més enllà de facilitar el retorn dels líders de manera solemne? ¿Rovira ha tornat “a acabar la feina que es va deixar a mitges” o serà una militant de base que podria quedar-se a viure a Suïssa? Quin efecte té la tornada de Rovira sobre la negociació de la investidura de Salvador Illa? ¿Es tanca en fals la crisi dels cartells dels Maragall o s’introdueixen canvis de fons? Quin és l’humor dels militants d’ERC per votar un possible pacte d’investidura? Quins efectes tindrà sobre els republicans que el tàndem que els ha liderat fins ara ja no aconsegueixi dissimular la situació interna?
Les abraçades d’aquests dies i l’alegria del retorn no poden amagar la gravetat de la situació interna i la difícil tria d’ERC entre permetre la investidura de Salvador Illa i dedicar-se a la reconstrucció interna des de la comoditat relativa dels 20 diputats actuals o anar a unes eleccions molt incertes. L’estratègia de Junts depèn completament de la tornada o no de Puigdemont i la sort que corri si trepitja el país i aconsegueix entrar al Parlament per buscar la “solemnitat“ promesa.
Virtut obligada
A Espanya, la crisi de Vox i el PP ha sigut un bany de realitat. Si el PP pensava que podia utilitzar l’extrema dreta ja li ha quedat clar que no, que són els d’Abascal els que marquen l’agenda política amb els seus col·legues europeus. La internacional fatxoputinista europea està en marxa i el PP s’ha moderat per defecte, no per la voluntat de fer-ho sinó per l’abandonament de l’extrema dreta, que prefereix estar fora dels governs que obliguen a arremangar-se, i així poder titllar el PP de “còmplices de la immigració massiva”. Els populistes prefereixen cridar des de fora que gestionar la complexitat de la realitat.
