Dos petits contes mediàtics per a un confinament

1.Hi havia una vegada un canal que no tenia diners per comprar continguts. Era el canal Ventafocs 33, que veia com tot s’ho quedava la germana gran. Hi havia crisi, així que els pares -que eren de mena darwinista- van decidir que, com a mínim, intentarien salvar un dels plançons. Però vet aquí que una plaga va obligar a confinar la gent a casa seva. I els nans de la cultura, una estirp que ja de normal anava més aviat justeta, van començar a produir contingut i penjar-lo a les xarxes. D’una banda, perquè són enrotllats i volien contribuir a fer més portable aquella pesta. De l’altra, perquè així mantenien el seu nom viu i la gent no els oblidava. Els del circ van muntar una actuació online. La cantant infantil va convocar la canalla cada dimecres -i va aconseguir desenes de milers d’espectadors-, aquell grup va començar a penjar cançons, aquells cinemes van muntar un cicle de Chaplin...

I, aleshores, algú -que es deia Marta Roqueta i ho va penjar a Twitter- va tenir una feliç idea. Va aplegar tota aquella activitat i la va donar a la Ventafocs 33, que a les hores diürnes era coneguda a la vila també com a Ventafocs Super3. Al capdavall, l’havien produïda de manera altruista, així que no s’havia de pagar. No es podia fer sempre així -perquè el petit estómac dels nans de la cultura, malgrat tot, cal omplir-lo-, però durant l’onada febril tot va encaixar i prendre sentit. Van ser feliços i, tot i que no van menjar anissos, que no eren productes de primera necessitat, almenys van tenir els nens distrets una estona.

2. A la Catherine Certitude, filla de Patrick Modiano, li agradava treure’s les ulleres de tant en tant. El món perdia nitidesa i es mostrava més amable: “Un món de somni, tou i delicat”. Així que YouTube i Netflix l’hi van posar fàcil, en aquells temps de confinament, i van abaixar la qualitat de l’ streaming. Ningú no va protestar, perquè era evident que, entre els usos d’internet, aquell era dels més fàcilment sacrificables. Però no deixava de ser irònic que s’estiguessin estrenant sèries rodades mesos enrere, amb pressupostos de 10 milions per capítol, i que arribessin ara plenes d’imperfeccions i degradats de colors matussers.

La Catherine es va adonar que les pantalles funcionaven al revés que el món real: si perdien nitidesa perdien el poder transportador, perquè s’hi veia el cartró pedra. Així que, al final, totes les Catherine Certitudes del món es van bolcar de manera obsessiva en la lectura i l’únic espectador de les plataformes era un tal Scorsese, que anava repetint -molt malhumorat- que allò tan pixelat no es podia considerar de cap manera cinema.