Els dos gols del president

i Manel Risques
25/03/2014
4 min

Suposo que una de les coses que no hauria pensat mai que faria és un article sobre la mort del president Adolfo Suárez. No té sentit fer-lo. Ni des d’una perspectiva estrictament personal, perquè no ha d’interessar a ningú el que pugui sentir, ni per una afinitat política o ideològica que estic lluny de sentir. Però crec que el personatge s’ho val i, sobretot, convida a la reflexió. Suárez comença a governar en una etapa apassionant, molt intensa, de la recent història contemporània. Potser hauríem de remuntar-nos al pas de la dictadura de Primo de Rivera a la República per trobar un moment d’intensitat semblant. Llavors, els resultats d’unes eleccions municipals en clau plebiscitària de continuïtat de la monarquia o de canvi republicà van suposar una ruptura democràtica amb el passat: van perdre els que havien manat sempre a les institucions, començant per la mateixa Lliga Regionalista. El 1976, sota una forta pressió social i política antifranquista, Suárez va ser decisiu perquè una monarquia de legitimitat franquista es reconvertís en monarquia constitucional. Suárez va obrir portes a l’esquerra i va saber apropiar-se un cert llenguatge i determinades reivindicacions de l’antifranquisme. Però, a més, va marcar dos gols decisius aprofitant que jugava en camp propi i fixava les regles del joc: la llei de reforma política i el retorn del president de la Generalitat, llavors un gran desconegut, Josep Tarradellas.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La llei de reforma política va domesticar el que era ben domesticable -donat el seu caràcter d’aposta finançada per la socialdemocràcia alemanya amb el vistiplau dels EUA per eliminar la influència comunista i implantar un bipartidisme polític-: el PSOE de Felipe González. I va aïllar el que era real en termes antifranquistes: el PSUC, el PCE, forces de l’extrema esquerra i sectors republicans, sense obviar bona part de la militància socialista, aliena a l’operació de màrqueting avalada pel carisma de Felipe González. En aquest sentit, des de l’esquerra i des dels moviments socials la Transició va fer-se amb una sabata i una espardenya i, malgrat això, es va aconseguir posar les bases d’una democràcia. Malgrat la permanent amenaça dels sabres i de l’extrema dreta, la Constitució va suposar una veritable ruptura política amb el franquisme, i va incloure elements significatius d’una democràcia avançada (sense negar deficiències sagnants, com el sistema electoral, el cafè per a tothom o la impunitat dels crims del franquisme) que caldria anar regenerant, ja que a ningú se li escapaven els condicionants amb què es va elaborar i amb què es va posar en marxa. El problema va ser que després, en les seves èpoques de majoria absoluta, el PSOE a Espanya i CiU a Catalunya, cadascun a la seva escala, no van voler procedir a aquesta regeneració, perquè ja els anava bé el sistema com estava. La figura de Suárez -la seva capacitat de negociació, de no posar portes al camp- va ser decisiva per formalitzar el canvi. És un estil que la dreta espanyola ha intentat incorporar a la seva cultura política, si bé amb un èxit molt escàs, com deixen clar els governs d’Aznar i Rajoy: la caspa no només s’ha mantingut, sinó que s’ha transformat en dogma de fe, reivindicant les seves arrels inquisitorials.

El retorn de Tarradellas va ser una jugada de veritable Maquiavel polític per diluir la victòria de les forces antifranquistes a Catalunya, que en les eleccions generals del 1977 van superar el 70% dels vots. Si la ruptura s’havia materialitzat a Catalunya amb els resultats electorals, calia desactivar-la, ja que comportava un perill significatiu per a l’estabilització de la nova democràcia tutelada. Calia neutralitzar la demanda catalana d’anar més enllà, tal com la mateixa Assemblea de Parlamentaris significava. D’aquíl’operació Tarradellas, que va comptar amb un solista impagable, el mateix president de la Generalitat a l’exili, potencial De Gaulle català, i uns comparses importants en l’arc polític català, començant pel franquista Carles Sentís. I va paralitzar l’esquerra: d’aquí la importància del fet.

Em sap greu, president Mas, però el coratge que li heu atribuït a Suárez pel fet de reconèixer la Generalitat abans que la Constitució no era tant coratge com el fruit d’un càlcul polític molt ben elaborat amb l’objectiu d’impedir que Catalunya fos d’esquerres i tingués una representació com a tal. En aquesta conjuntura, el més important no era la Generalitat. El més important era neutralitzar l’esquerra i el catalanisme popular, i fer-ho de manera intel·ligent, sense recórrer a mesures autoritàries, cosa que era tota una novetat històrica.

Això va tenir un gran beneficiari, el pujolisme; i una transcendència inqüestionable, la Catalunya autònoma no es va fer ni tan sols amb el motllo socialdemòcrata dels països nòrdics -com la força vencedora a les eleccions autonòmiques del 1980 havia postulat en el seu moment- sinó amb els paràmetres de la dreta liberal, conservadora, indiscutiblement democràtica que va esdevenir Convergència Democràtica de Catalunya. L’aliança amb Unió va simbolitzar aquest canvi, i el definitiu abandó de vel·leïtats socialdemòcrates.

Suárez no venia d’aquesta tradició. Però va aportar diàleg, intel·ligència i capacitat de negociació en moments de tensions polítiques duríssimes: uns elements més propers, certament, a la cultura antifranquista que a la cultura de la dreta espanyola. Aquesta singularitat de Suárez, indissolublement unida al seu posterior aïllament, és el que convida a la reflexió.

stats