Dos arguments funcionals a favor de tenir un estat

En aquest article desgranarem dos arguments a favor d’un estat català a partir de confrontar mides d’estats amb l’escala local i de comparar les potencialitats d’un estat amb les capacitats personals.

La mida. Una mida de població compresa entre 5.000 i 20.000 habitants té avantatges i pocs inconvenients. Hi ha una dotació de serveis que assegura, sense desplaçar-se, bons estàndards de qualitat. I, el més valuós, es tracta de comunitats força igualitàries, perquè hi ha un o dos instituts i, independentment de l’origen social, la gent es troba en algun moment. Sovint s’hi diu “A... som un poble!” No, ni ho són ni tothom es coneix, però es coneix força gent, i qualsevol persona informada pot comprendre’n les dinàmiques. Hi funciona el teixit social, i la política és a l’abast, ja que els electes són coneguts o coneixibles. Si un grup s’ho posa al cap, pot influir políticament. Amb un objectiu i un treball rigorós, hi és possible la transformació social, i un grup del carrer pot ser decisiu a mitjà termini. En pobles més petits, tot hi és abreujat i els ressorts són més simples. El fet és igualment viable i el resultat més immediat, però hi ha un risc més gran de fracassar, perquè hi poden interferir dinàmiques caciquils més fàcilment. Els alternatius han de fer la feina ràpid o ser molt hàbils, o no completen el procés. Altrament, la capacitat demostrativa és menor. Per contra, en una ciutat gran, les dinàmiques urbanes creen realitats autònomes (per barris, segments socials...), de manera que els canvis s’operen a llarg termini.

A escala de país es pot fer una analogia amb la dimensió òptima per a una democràcia. Un estat mitjà amb una població de 5 a 20 milions ja té una economia d’escala per competir al món, fer polítiques pròpies -és a dir, autogestionades (no independents, esclar)- i més àgils per fer front als canvis; l’ascensor social, per estadística (perquè té menys parades), hi funciona, i les diferències socials són menors. Per la seva dimensió, no solen tenir aspiracions colonials o de predomini. En canvi, el model d’estat gran se sol basar en el control del país per part d’unes elits i compartiments socials quasi estancs. En canvi, a la franja més baixa, països per sota de 3 milions, el perill remet al que afecta un petit poble: control per part d’un grup que es val del coneixement, gairebé a la perfecció, dels ressorts socials, i dificultats de la premsa i els mitjans per desmarcar-se (“tot se sap”, “tothom es coneix”). A partir de 4 o 5 milions, hi comença a haver cert grau de descontrol sobre la realitat, un factor indispensable per ordir alternatives que acabin esdevenint majories. ¿I pel que fa a la capacitat de transformació? La proximitat més gran del poder i les elits de l’estat mitjà fa possible influir més sobre la realitat i augmenta aquesta capacitat en el sentit que sigui (una orientació social, una política fiscal o impositiva, etc.). En resum, amb un moviment de fons i ben estructurat, una opció nova pot prosperar més a mitjà termini en un estat mitjà que en un de gran. I, per mostra, les consecucions que el món conservacionista ha aconseguit a Catalunya, impensables a escala d’estat espanyol. Ben segur, té a veure amb la capacitat de les entitats i altres agents de canvi de somoure els que prenen les decisions. I això és directament proporcional a la distància perceptiva, mental i física, que els separa a uns i altres.

El sostre. Comparem un estat amb una persona amb excel·lents capacitats. Quan aquesta disposa de les condicions òptimes per assolir el seu sostre, el resultat redunda al seu voltant. El científic fa descobertes que beneficien més gent, l’empresari crea més ocupació, l’esportista fa millors marques. El cas català és el d’un país que no pot realitzar-se plenament, és l’atleta que corre amb una mà lligada. Progressa, però no desplega tot el potencial perquè no pot fer polítiques del tot pròpies. Només prioritza parcialment. Si el país es desplega, els inputs positius no sols seran per als que hi viuen. El món i, principalment, els veïns se’n veuran beneficiats: en l’economia, en l’exemple de governança, en la gestió del territori i en tot el que millori. ¿Imaginem una eventual Holanda al bell mig de l’Àfrica? ¿O Palestina respecte a Israel (suposant un escenari d’entesa)? ¿O (tornem a l’escala local) la Seu d’Urgell respecte a Andorra? Un territori pròsper fa taca d’oli. Això Europa ho pot intuir, i tot i les pulsions per frenar el procés -pels precedents que obre-, la modernitat passa per deixar que cadascú, en aquest cas cada territori, tregui el millor d’ell mateix. Toqui el seu sostre.