D'Organyà a Medinyà
Si, a començaments del segle XIII, lesHomilies d'Organyà, anònimes, són el text literari més antic en català, segons el seu descobridor, Joaquim Miret i Sans, ara, a començaments del segle XXI, s'acaben de publicar lesHomilies de Medinyà, que, segons la meva modesta opinió, constitueixen un text literari esplèndid. I, esclar, com que el segle XXI no és el segle XIII, d'aquestes homilies modernes en sabem amb certesa l'autor. Es tracta de Modest Prats, que va ser durant una bona pila d'anys rector de Medinyà i de Vilafreser, així com professor a la Universitat de Girona. Allà hi explicava història de la llengua catalana i, per tant, havia estudiat seriosament aquelles homilies antigues.
Però no és que, mogut per aquelles, decidís escriure'n una col·lecció de modernes, per tancar un cercle, com si diguéssim, no. Va ser l'editor Xavier Folch qui, suposo que a causa del parentiu fonètic entre Organyà i Medinyà, havent sentit alguna de les homilies que predicava Modest Prats i havent-se adonat del seu valor literari, va voler publicar unesHomilies de Medinyàper recollir-ne unes quantes. Xavier Folch ha perseguit Modest Prats una colla d'anys, i ara, finalment, tenim a les mans aquest llibre preciós. Unes homilies modernes de la llengua catalana, que són literatura, certament, i, alhora, substancioses i eficaces des del punt de vista espiritual. Si al manuscrit de les d'Organyà hi ha sis homilies completes i fragments de dues més, al llibre que recull les de Medinyà n'hi ha nou de completes, en un apartat titulat "Homilies", i encara unes altres, concretament sis, predicades a Girona, en la Quaresma del 1969. Un conjunt esplèndid, aquest, per la seva profunditat en la lectura dels textos bíblics i per la seva aplicació a la contemporaneïtat estricta del moment. Tant, que una d'elles va ser sancionada amb una multa pel Govern Civil de Girona. En aquells temps infeliços, l'Estat tenia espies a les esglésies, sobretot segons qui predicava. De totes, a part d'aquest conjunt, jo en destacaria especialment la predicada en el funeral de Joan Alsina, a l'església de Castelló d'Empúries, i la predicada a Medinyà, en la missa d'enterrament de la seva pròpia mare, homilia que tant Xavier Folch com jo vam sentir.
El llibre, però, a més de les homilies, recull altres textos de Modest Prats. Alguns també de contingut espiritual, com ara uns exercicis predicats a la comunitat de Montserrat i les intervencions al Concili de la Tarraconense, on va assistir enviat pel bisbe Camprodon. I encara, a més de tot això, el llibre conté uns textos que, en no ser destinats a cap funció pública pròpia del ministeri del seu autor, segurament contenen, tal com se sol dir, el més alt voltatge literari. Em refereixo a uns textos de memòria, de dietari o de reflexió personal en les vigílies de ser ordenat sacerdot. En aquestes reflexions, hi ha, per mi, allò que se'n diu la perla de tot el llibre. Es tracta de la titulada "Oració de les mans", un text en forma de pregària, sí, però alhora un poema inoblidable. En ell, el seu autor fa parlar les mans que aviat seran consagrades, mans que són les del seu avi, ferrer, mans rudes que amanyaguen les anques dels poltres i les eugues; mans del seu pare, afusellat en començar la Guerra Civil, mans que, crispades, han premut un grapat de terra del cementiri de Montcada, el cos caigut a terra, mentre el crani era esbardellat per les bales; mans de la seva mare, que es punxa quan cus de nits, que remenen cassoles i paelles. Són totes aquestes mans, sobreposades, les que preguen, mans que han aguantat la pipa, mans que han munyit les cabres, mans que han menat la carreta...
Un poema que podria ser de Charles Péguy, amagat entre aquestes homilies que, sortosament, ara tenim a mà.
Organyà, perdut al fons dels segles, ha estat una llavor que ha fruitat meravellosament en aquests textos que Modest Prats ens ofereix, generós, escrits en una llengua rica, clara, precisa, dúctil i capaç d'emocionar-nos profundament.
