Sabem d'ordinadors però no de nosaltres mateixos
Una tarda, travessant en autobús el campus de la Universitat de Stanford, vaig veure que gairebé tothom tenia la vista clavada en l'iPhone o hi parlava. Aquesta imatge, habitual des de ja fa temps, encarna no només l'esperit de l'àrea de la badia i del Silicon Valley de Califòrnia, sinó també el de la nostra època. Sota l'impuls de la creixent voràgine de la connectivitat digital, tothom sembla dedicat frenèticament a contactar sense parar amb amics i coneguts. El mateix aire que respirem està saturat per un núvol de connexions que enllaça les persones. Aquesta obsessió absorbent per estar sempre connectat digitalment és molt curiosa en un entorn universitari. Una universitat implica uns ensenyaments universals destinats a forjar ciutadans i un fòrum de valors compartits. La seu de l'ensenyament superior ha de promoure un intercanvi col·lectiu i civilitzat d'idees i descobertes.
Al campus de Stanford, semblant a un jardí, hi ha nombrosos racons o amagatalls on es poden fer reunions de grups i que són idonis per exposar i desplegar idees i coneixements. En aquest entorn acadèmic, banyat pel radiant sol de Califòrnia, es desenvolupen alguns debats. Per desgràcia, tot i que de tant en tant es fan aquesta mena de seminaris cara a cara, el que inunda el campus d'una manera aclaparadora és la connexió a la xarxa per telèfon o ordinador.
Fins i tot a l'aula, on representa que els alumnes han d'escoltar el professor o articular els seus pensaments en un debat, n'hi ha molts que estan mirant la pantalla de l'ordinador i navegant per la xarxa. Un dia, en una classe de cinema, vaig projectar una pel·lícula xinesa molt educativa i entretinguda. Quan em vaig acostar a les rengleres del darrere, vaig descobrir que uns quants alumnes tenien tres o quatre finestres obertes a la pantalla de l'ordinador i s'estaven mirant dues o tres pel·lícules alhora, a més d'una altra finestra diminuta. No és estrany que els costés seguir la trama i el missatge de la pel·lícula d'aquell dia. L'hàbit de fer diverses tasques alhora ha envaït les aules, ha dispersat l'atenció dels alumnes i els ha obnubilat el cervell enmig d'una massa infinita de bits i imatges.
Com els nedadors sacsejats per les onades d'una mar tumultuosa, intenten aferrar-se amb desesperació, però també amb entusiasme, a qualsevol cosa que els mantingui a la superfície. Bromes a part, el fet d'aferrar-se a una cosa amb desesperació pot revelar la por de quedar-se sol al món i d'endarrerir-se en un context de novetats en contínua renovació.
Els biòlegs ens diuen que els humans estem programats genèticament per aferrar-nos a la parella. Però són precisament els trets suposadament innats els que fan fracassar la cultura i l'educació superior. No són els gens sinó la cultura el que configura un ésser humà. La cultura implica derrotar la natura, modular l'instint en el trànsit cap a la societat; si no, ara ens estaríem devorant els uns als altres a la selva. Tanmateix, salta a la vista que a la connectivitat digital no hi ha cultura. Qui s'agafa a múltiples flotadors digitals en un mar confús de bits i imatges potser no es plantejarà mai el nucli buit de la seva personalitat, ni la integritat moral, ni cap opinió sobre el significat de la vida. Quan algú se sent buit i creu que s'ofega perquè no té res on agafar-se, beure alcohol per atordir-se i escoltar una música eixordadora el pot ajudar a oblidar aquesta buidor angoixant. I també el fet d'estar tot el dia connectat a la xarxa virtual perquè sí que s'assembla una mica al consum de les drogues i l'alcohol. És molt addictiu. És una evasió o alleujament momentani. Però quan et despertes l'endemà, persisteix l'enorme buit dels valors i la cultura: quin sentit té la teva vida?
¿Aquesta connectivitat omnipresent vincula les persones a una comunitat dinàmica i sociable? Jo crec que la connectivitat digital sembla decidida a dinamitar la societat, confirmant el que el filòsof alemany Kant anomenava "sociabilitat asocial".
Aquesta societat és una farsa en què constantment s'entrecreuen la intolerància i milers d'interessos privats en una falsa esfera pública, i en què la societat queda condemnada a casa meva, al meu espai, al meu vídeo. Això encara és més perjudicial en el context de l'educació superior.
L'autèntica connectivitat ha de consistir a mantenir una profunda vinculació amb les tradicions i les innovacions en les ciències i les humanitats. Vol dir submergir-se en temes perdurables i pensaments gestats al llarg de molts anys.
Com que molts pensadors i científics anteriors ja han intentat donar respostes, només partint d'ells els alumnes podran arribar a ser uns bons membres de la comunitat.
Un alumne ha d'estar connectat amb mites fundacionals, amb les històries i idees que constitueixen la seva pròpia identitat i cultura. Aquesta vinculació no vol dir que calgui entendre la cultura de la mateixa manera que s'aprèn a fer servir un ordinador. L'autèntica connectivitat vol dir captar el nostre significat i valors, i això ens porta a entendre el nostre lloc a la comunitat i la societat. Lluny de ser una habilitat social, un do de gents, la connectivitat consisteix a comprendre les relacions humanes essencials i la confiança mútua.
Educar éssers humans que siguin capaços de fer una vida pública plena de sentit és l'objectiu últim de l'ensenyament universitari.
La connectivitat digital indiscriminada és una idea discutible. No sols desconnecta els alumnes de la comunitat i dels valors humans, sinó que també comporta la polarització i fragmentació de la societat.
En aquests moments, cada vegada hi ha més persones que saben fer servir un ordinador o un aparell sofisticat, però tots els indicis apunten que la humanitat és cada cop menys capaç de saber què ha de fer amb ella mateixa.
