Doneu-me una barra i em menjaré el món!

Als concerts, a primera fila, i als restaurants, a la barra. M’agrada estar a prop de l’acció per sentir l’escalfor del guitarrista fent fumejar la seva guitarra o de l’itamae filetejant riffs de sashimi. A taula s’hi estarà més còmode, però la proximitat amb qui t’alimenta i la inestabilitat del tamboret acostumen a propiciar àpats més eixelebrats, pur rock’n’roll.

Començo el repàs de les meves noves barres preferides de Barcelona amb la que capitaneja Nobuyuki Kawai, Hitsumabushi (avinguda Príncep d’Astúries, 3). Després de dotze anys com a xef del prestigiós Yashima, Kawai ha volgut volar lliure amb el seu propi local i el boca-orella acabarà fent-lo petit. La millor anguila de la ciutat i un nigiri de calamar flamejat amb salsa de miso que de tan bo sembla irreal.

A tres minuts caminant s’erigeix Barra Alta (Laforja, 11), local també jove i també amb xefs experimentats davant dels fogons. César Guillén i Daniel Roca uneixen passió, experiència (El Celler de Can Roca, Tickets, Dos Cielos) i ganes de democratitzar l’alta cuina en una carta desbordant en platets de traca i mocador (cap i pota amb porc i bacallà a la puttanesca!) i una selecció de vins de primera a preus ajustats.

També va camí de convertir-se en barra habitual la del Bisavis (Tavern, 11), minirestaurant amb dotze tamborets on Eduard Ros fa seva la frase de Brillat-Savarin “convidar algú és cuidar la seva felicitat el temps que es trobi sota el nostre sostre” amb una mestria autodidacta i plasmada en plats tan reeixits com la rajada a la mantega negra que acompanya el text d’avui.

Al mercat més icònic de Barcelona hi ha la meva barra preferida de sempre, la del Quim, però també la d’un dels millors nous restaurants de casa nostra: Direkte Boqueria. L’espai potser és minúscul, però la cuina de l’Arnau Muñío i la Shu Zhang és enorme.