Dones visuals de Catalunya

EconomistaCIMA és l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals de Madrid o d’Espanya, que sempre és complex discernir-ho. Van néixer el 2006 i, entre d’altres, el seu principal objectiu és aconseguir la paritat de gènere en el món audiovisual espanyol. Aquest mateix objectiu el té a Catalunya la seva associació germana, que és Dones Visuals, i per això han promogut un pacte sectorial que asseguri el compliment progressiu de quotes per als projectes audiovisuals liderats per dones i han iniciat un programa de mentoriaper ajudar dones cineastes i productores a desenvolupar els seus projectes. No els resultarà fàcil perquè el diner públic escasseja i la pressió per aconseguir-lo és enorme.

A escala europea el seu referent institucional és Anna Serner, la directora de l’Institut de Cinema de Suècia, que en pocs anys ha aconseguit normalitzar la presència de dones en el panorama audiovisual d’aquest país fins al punt que més d’un 60% dels premis atorgats per l’acadèmia del cinema sueca han estat per a dones cineastes. Tots pensàvem que a Suècia el paper de la dona estava molt més normalitzat, però la tasca de l’Anna ens demostra que també ha calgut suar sang per arribar a un cert equilibri i que cal mantenir el pols ferm perquè no es replegui en el futur.

Serner, com CIMA o Dones Visuals, parteix d’una premissa fonamental: no és cert que el talent, les ganes, la capacitat o l’emprenedoria de les dones decreixin amb el temps, davant d’una estabilitat masculina més gran. No és cert, doncs, que la maternitat, el conformisme i una capacitat de resignació teòricament més gran que la dels seus homòlegs masculins converteixin les dones en persones menys competitives en el mercat laboral. Tot és més simple, lamentablement. La cultura, la política i la vida econòmica en general tenen components misògins que estan molt arrelats, que estigmatitzen subtilment el progrés de les dones i limiten les seves oportunitats. Per això són necessàries les quotes i sobretot que vagin acompanyades d’un esforç educatiu i comunicatiu realment sòlid.

Jordi Balló, en la seva qualitat d’observador privilegiat dels nous talents en l’àmbit audiovisual, diu que ara és l’oportunitat de les dones. I és cert, perquè són gairebé un setanta per cent dels estudiants de comunicació audiovisual, perquè tenen històries per explicar i perquè tenen ganes de menjar-se el món. Però a una opinió tan assenyada convé afegir-hi que les dones també han de tenir el dret al fracàs. Per això apel·lar a la quantitat és tan important com fer-ho a la qualitat.

Ara les cineastes o professionals de l’audiovisual, per no caure en un reduccionisme innecessari, tenen els seus propis referents, la qual cosa és un avantatge, però també una responsabilitat. Jordi Balló també ho recorda: convé que es mantinguin, però és imprescindible que ho expliquin, i això en termes formatius suposa un esforç aglutinador evident.

Hem de proposar un marc regulador que inclogui quotes de presència de les dones en el món de l’audiovisual, però perquè siguin eficaces hem de donar suport en paral·lel a l’aparició d’empreses, de productores, d’associacions dirigides per dones perquè la normalitat no sigui únicament una cessió puntual d’espais controlats per homes sinó una autèntica competició en què quantitat i qualitat es regeixin per un principi d’igualtat.

A ningú li importarà, d’aquí a vint anys, que només un vint per cent de dones guanyin premis un any, si l’anterior van ser un setanta per cent i el següent poden tornar-ho a ser. A ningú li importarà si tot això és conseqüència d’un espai cultural amb les mateixes oportunitats entre homes i dones.

Hi ha un terreny cinematogràfic propi de les dones, una narrativa especial i unes temàtiques singulars. També hi ha un diferencial de sensibilitat. Espero que aquestes particularitats també puguin ser, algun dia, objecte d’interès generalitzat dels cineastes masculins perquè intentin penetrar en l’univers femení. De la mateixa manera, confio que no gaire tard la indústria mainstream, faci el tipus de producte que faci -i tant de bo el temps l’acompanyi a nous enfocaments-, doni confiança a les dones perquè produeixin i realitzin grans produccions. Perquè això passi, cal assegurar la quantitat amb l’esperança que influeixi en la qualitat; i per això les quotes també són necessàries. El cinema és moltes coses: art, comunicació i pedagogia social, però per les seves característiques de producció i distribució sobretot és indústria, no fos cas, doncs, que a força de benintencionades polítiques d’igualtat condemnéssim les dones a expressar-se únicament fora del mercat industrial del cinema.