“Quan venen a la botiga, i veuen que hi soc jo, em pregunten: «On és el jefe?»”, em diu aquesta dona, la Montse Pascual, tastadora de vi extraordinària. “És la millor, i si no la coneixeu és perquè és tímida”, em diu el seu home, Toni Albiol, campió de Catalunya de sommeliers. Moltes vegades, les dones del món del vi no s’ho creuen. Ara, ella, ens acaba de donar una humil lliçó. És ella, ella sola, la que ha endevinat el vi que ens posava “a cegues” un col·lega.
“Quan els ensenyo el vi que els vull proposar, em miren amb displicència, o no em miren”, em diu la cambrera del bar de vins on som. I el seu company, també cambrer, afegeix: “Si jo els proposo el mateix vi, el voldran. Si el proposa ella, potser no. I si jo els dic que ja tanquem el bar, marxaran. Si ho diu ella, no li faran cas”.
Al món del vi les dones sempre hi han sigut. A la vinya, al celler, a la sala, a la botiga o al periodisme. Han compartit molt del saber, del plaer. No han cregut mai –no en aquest món– que podrien tenir un petit trosset de glòria, de reconeixement, d’agraïment. Van a favor, mai en contra. Executives, comptables, pageses, repartidores, enòlogues. Algunes han caminat tota la vida muntanya amunt per podar. Algunes tenen un nas prodigiós, entrenadíssim, que ve de les cavernes, de la màgia d’un cos preparat per l’embaràs i el part, que ha d’ensumar menjar en mal estat per protegir allò.
El món del vi és un món d’homes, sobretot pels clients, per alguns clients. Hi ha un tipus de client que alimenta un tipus de sommelier, encara dels anys vuitanta, que li dirà “nena” a la cambrera i que no se l’escoltarà quan li expliqui el Vega Coscorro. Qui sap si jo mateixa, en veure una dona, he pensat que no en sap? En tot cas, tothom que té parcel·la en aquest món, un món petit, està obligat a donar espai a aquestes dones, a aquestes sommeliers. I els millors sommeliers del món no les neguen, perquè només els necis neguen el talent que els pot fer ombra.
