Dones que miren i es miren

L’exposició Feminismes!, al CCCB, em sembla enormement reveladora dels canvis que hem experimentat les dones en els últims 50 anys. I ho és precisament perquè compta amb dues exposicions, en les mateixes sales: la que mostra les obres dels anys setanta i la que exposa obres posteriors, fins a l’actualitat. Una mena de tall en el temps que deixa al descobert els diversos estrats, les capes que s’acumulen i van modificant el panorama. Sempre des d’una mirada feminista més o menys explícita en la intenció de les artistes, però molt evident per a nosaltres, que ja hem après a detectar-ne els codis.

Una primera cosa em va sobtar enormement en veure-la. Les obres dels setanta són, gairebé sense excepció, imatges de dones: dones soles, gairebé sense entorn, sovint nues, fràgils, com sorpreses en la intimitat, mirant-se, dormint, corrent, en mil posicions. Gairebé mai eròtiques, ni afavoridores, ni especialment boniques. Ben al contrari: mostrant les imperfeccions de la pell, del cos, de la cara. No tenen absolutament res en comú amb els retrats de dones realitzats pels homes que han omplert la història de l’art. En les dels homes, la majoria de retrats de dones ens mostren la bellesa, l’elegància, les dones com a objecte de desig, les dones idealitzades. Són imatges per ser mirades pels altres. Penseu en les més famoses, la Gioconda, El naixement de Venus, La maja desnuda. Bellíssimes, però d’elles no ens en diuen res, més enllà de la bellesa. Qui és, aquesta Gioconda enigmàtica? No em refereixo a qui va ser la model, sinó al fet que l’únic que ha interessat als artistes, habitualment, és la seva forma exterior, la seva carn de nacre, allò que els atreu. Qui eren elles, però, com se sentien, què volien? Els homes no ho saben, no ens n’han dit res. Eren dones maques, i amb això n’hi havia prou.

En les propostes feministes, el punt de vista és ben diferent: és una mirada cap endins, és l’artista qui s’interroga sobre ella mateixa. La imatge no és per ser admirada, és una necessitat d’explorar-se, de conèixer-se. Als setanta tot just començàvem a sortir del llarg silenci històric sobre les dones, de la repressió absoluta de qualsevol intent que ens allunyés dels cànons prescrits. Mai no ho havia comprès com veient aquesta exposició: en aquells anys s’obre la pregunta de qui som, de què som, la primera expressió del nostre malestar, de la ignorància del nostre propi cos, del nostre propi desig. Com sempre, l’art ho expressa millor que el discurs, més intuïtivament, més contundentment. Com pot ser que tantes dones, en països i contextos diversos, hagin produït imatges tan similars, s’hagin volgut expressar objectivant el seu rostre, el seu gest, mirant-se a si mateixes per intentar esbrinar qui són? Com pot ser que aquestes imatges siguin tan semblants, trasllueixin gairebé totes fragilitat, incertesa, misteri, vulnerabilitat, por, fins i tot? Ens estàvem constituint en subjecte, però un subjecte encara desconegut, que s’interroga sobre ell mateix, que descobreix la magnitud de la seva feblesa.

De cop, l’exposició dona un tomb: hem arribat a les Coreografies de gènere, on s’exposen les obres contemporànies. Certament, encara hi ha dones que es miren: estem lluny d’haver esgotat la recerca sobre qui som. Els gèneres es difuminen i creen nous interrogants. Però ara, comença a haver-hi un entorn; són dones que miren el món i que el miren amb ulls crítics, dones que actuen per canviar-lo, dones de procedències diverses, capaces de parlar obertament dels seus orgasmes, de riure. Exactament l’evolució del feminisme i del subjecte que el protagonitza: partíem de la pròpia feblesa pensant que aquest era el problema i que calia canviar-nos. En anar-nos descobrint, hem après que el problema no érem nosaltres, sinó la forma androcèntrica que constitueix el món. I que per poder ser qui volem ser, caldrà modificar-lo.

La mirada passa així de l’interior a l’exterior, el subjecte ja no s’interroga bàsicament sobre l’entorn i la manera de transformar-lo. Però soles, encara soles. Curiosament, crec que hi ha una sola imatge on apareix algun home; els homes són encara absents de l’imaginari de l’art feminista; no hi ha crítica ni rancor, tampoc menyspreu. Simplement, no hi ha encara prou complicitat respecte a com actuar sobre el món.

Una única crítica: el cartell, d’un feminisme tòpic, agressiu, que l’exposició desmenteix totalment.

Un preciós viatge en el temps que ens permet d’observar el despertar de la meitat de la humanitat, i el ritme adquirit en només cinquanta anys. I que, per fi, posa noms a les dones artistes i ens les presenta, no com a creadores menors imitadores de l’art androcèntric, sinó com a exploradores d’un continent específic, en el qual anem avançant sense mapes ni GPS, però que conté tresors. No us la perdeu, us ho aconsello, i intenteu veure-hi, més enllà de les propostes concretes -fins i tot repetitives-, la recerca d’uns jo, d’uns nosaltres col·lectius, en els quals, molt probablement, us trobareu implicades i reflectides.