Dones: política i presó
El moviment feminista ha estat un dels de més força i eficàcia dels últims decennis. Ha reivindicat l’equiparació de gèneres i la llibertat sexual i reproductiva de les dones. I s’han fet avenços importants, però no pas tants com alguns voldríem i esperàvem. No cal mirar gaire enllà per adonar-se de la situació de limitació i submissió en què es troben moltes dones. La mateixa Unió Europea n’és un escenari revelador. La majoria dels vint-i-vuit estats protegeixen la desigualtat, és a dir, la injustícia, entre homes i dones en tots els àmbits: domèstic, laboral, acadèmic, professional, sexual, religiós o polític. La inèrcia patriarcal és tan gran, està tan profundament arrelada en l’estructura social, que continuen vigents i acceptats moltíssims tractes injustos, petits i grans, contra les dones.
La nova llei electoral europea ho confirma: no recull sinó que vol evitar les llistes paritàries pel sistema anomenat de cremallera, que consisteix a anar alternant el nom d’una dona i d’un home a la llista. Hi ha llistes que sembla que ho fan i que presenten el mateix nombre global d’homes i dones, però no ho fan en cremallera sinó amb els homes en posició preferent per ser elegits. I així es continua sense acceptar la paritat autèntica. Algun partit ha decidit que remeiaria aquesta situació. Vejam com es concreta i si es contagia.
El fet és que, a casa nostra, la presència de dones en els càrrecs i encàrrecs oficials és encara molt petita, massa, però no pas insignificant. I és també en la persecució política que sofrim per defensar que els ciutadans decideixin el seu futur, és a dir, entre els encausats, presos i exiliats, que veiem dones, força dones, encara que sovint continuïn destacant més els homes.
Més enllà de la barbaritat jurídica, que hi hagi dones encausades és justament senyal que elles també hi eren, que ho defensaven cadascuna en la seva posició. Però, a més de les moltes encausades, també tenim dues polítiques a la presó i quatre més a l’exili. En època de democràcia oficial, enlloc d’Europa no hi ha polítics a l’exili. Només a Espanya. I a Turquia, esclar. No es tracta pas -com diuen els comandos que menteixen- de polítiques fugades de la justícia. Al contrari, s’han sotmès als tribunals de tres països europeus diferents, que no les han acusat de res. De fet, doncs, la seva millor protecció contra la justícia desbocada espanyola és, llastimosament, l’exili.
Em sembla, però, que el cas de les dues polítiques empresonades té connotacions i característiques especials, no solament perquè eren dones amb càrrecs polítics molt rellevants -presidenta del Parlament l’una, consellera de Treball l’altra- i perquè fa molts mesos que ja són a la presó sense judici i de manera absurdament preventiva, sinó perquè la presó les vol fer sobretot invisibles, fins i tot abans del judici. La presó fa perdre la llibertat i, amb la llibertat, et fa perdre presència, opinió, paraula. No consisteix només a no deixar-te anar o venir, sinó que consisteix a no deixar-te ser. Per això és tan important la llibertat. Mentre que les dones injustament encausades i exiliades es poden defensar, expressar, parlar, les empresonades estan condemnades, abans de qualsevol sentència, a ser invisibles, desaparegudes.
És, doncs, d’extrema importància el suport que totes dues reben en reunions, actes, càntics i accions de tota mena. També són importants els llaços grocs (les creus no m’agraden). Els comandos ignorants diuen coses terribles: que si algú té dret a posar llaços grocs, un altre en té a treure’ls. Als violents, una mica de lògica els podria anar bé: tots tenim dret a la llibertat d’expressió, però justament ningú no té dret a esborrar, eliminar, la llibertat d’expressió d’un altre amb la seva. Els que treuen llaços grocs fan el que pensen: s’ha de silenciar el contrari; si ja se’l té a la presó, no s’ha de permetre res que el recordi. És gent a qui molesta la presència de l’altre, fins i tot el record de la seva absència. Per això és tan important l’adhesió a les nostres dones empresonades: no estan oblidades, només volem que surtin. Ara estan en ocultació forçada per aquells que les volen fer desaparèixer de l’opinió pública, de la vida civil i política.
Es pot pensar que ara no tracto igual els presos que les preses. No és així. El mateix que dic d’elles ho dic també dels homes, i si avui subratllo la situació de les dones és perquè elles fora de la presó encara no tenen la mateixa presència política que els homes i perquè, quan se les empresona, se n’està confirmant brutalment la invisibilitat. El que vull dir és que el compromís polític de Carme Forcadell i Dolors Bassa ha de ser defensat del tot. Perquè avui elles, potser més que abans, són el germen de nous compromisos, d’una renovada presència política, forta, il·luminadora, de les dones al servei de la llibertat dels altres.