Les dones que ocupen llocs de responsabilitat en la política, ¿han assolit finalment el reconeixement que es mereixen? ¿Es pot dir que no tan sols guanyen més eleccions, sinó també que per fi poden fer campanya i governar sense ser objecte d’escrutini, d’escàndol o de burla en un grau més alt que els seus iguals masculins?
Des de la superfície, pot semblar que s’ha arribat al moment de superació a partir del qual el gènere deixa de ser la qüestió més important. Als Estats Units, Hillary Clinton prepara la seva segona candidatura a la Casa Blanca i Janet Yellen és la primera dona que ocupa la presidència de la Reserva Federal dels Estats Units, considerat per molts un dels càrrecs més influents del món.
D’altra banda, la programació de la televisió nord-americana és plena de produccions en què hi ha actrius que encarnen dirigents polítics, com ara Madam Secretary, protagonitzada per una inversemblantment atractiva Téa Leoni en el paper de secretària d’Estat, o Veep, en què Julia Louis-Dreyfus dóna vida a una vicepresidenta còmica i entranyable. El tema central d’aquestes sèries no és pas que els protagonistes siguin dones: el motor que fa avançar la trama és el caràcter dels personatges, no pas el seu gènere.
Fora dels Estats Units, les dones ja han arribat a les màximes esferes de poder. A Alemanya, la cancellera Angela Merkel, guanyadora de tres eleccions generals, inspira tant respecte com retrets per les seves polítiques d’austeritat, però no pas pel seu gènere. A la presidenta argentina, Cristina Fernández de Kirchner, se l’ataca per la seva gestió econòmica i, en nom dels interessos dels bancs nord-americans, se li recrimina que hagi imposat una reestructuració del deute als creditors del país. Tanmateix, no se l’ataca pel fet de ser dona. A Israel, els ultraconservadors carreguen contra la ministra de Justícia, Tzipi Livni, perquè es mostra pròxima a les tesis de l’esquerra pel que fa al reconeixement d’un estat palestí de la mateixa manera que atacarien qualsevol home que defensés la seva postura. A més, en tots els països escandinaus tret de Suècia el càrrec de cap de govern ha sigut ocupat per dones.
I encara més sorprenent: la primera presidenta del Brasil, Dilma Rousseff, ha estat immersa en una cursa d’allò més disputada amb una altra dona, Marina Silva. La popularitat de Rousseff s’ha desplomat arran de les protestes per les despeses ocasionades pel Mundial, que han anat acompanyades d’una dràstica desacceleració econòmica. I Silva va arribar a aglutinar un suport ampli procedent també dels sectors cristians evangèlics, un col·lectiu que no consta que hagi donat suport a candidates femenines enlloc més.
¿Es pot afirmar, doncs, que en la política democràtica s’ha arribat al punt en què els votants jutgen els polítics, siguin homes o dones, només pels seus mèrits? No hi ha dubte que moltes de les dones que ocupen llocs influents o que es presenten com a candidates en eleccions ho fan gràcies a la seva trajectòria. Els últims 30 anys ens han llegat un col·lectiu de dones que ocupen llocs de poder en contextos en què encara tenen moltes menys oportunitats que els homes; per exemple, la presidenta sud-coreana Park Geun-hye; Iúlia Timoixenko, elegida primera ministra ucraïnesa en dues ocasions, i les presidentes Ellen Johnson Sirleaf, de Libèria, i Joyce Banda, de Malawi.
Tot i això, som davant d’una trista ironia: l’esperat apogeu de les dones en l’àmbit polític arriba en un moment en què els estats nació que dirigeixen veuen extremadament limitada la seva capacitat d’oferir solucions als problemes que els afecten. Cada vegada és més freqüent veure -en tractats comercials internacionals, com per exemple l’Acord d’Associació Transpacífic- que actors privats assumeixen les funcions dels governs, els Parlaments i els caps d’estat a l’hora de fer política.
Fins i tot hi ha qui sosté que les dones arriben a les altes esferes perquè els homes no volen haver d’assumir la culpa d’un fracàs imminent. Els alts directius (els mateixos que se senten atrets pels arguments d’anàlisis de l’àmbit laboral tan trencadores com Lean In, de Sheryl Sandberg [traduït al castellà com a Vayamos adelante ]) saben que hi ha una pràctica de la realpolitik empresarial que consisteix a posar una dona al capdavant quan el vaixell s’enfonsa. Aquest reflex podria explicar, per exemple, la presència d’una dona al timó de General Motors durant l’actual retirada del mercat de vehicles defectuosos, una mesura molt perjudicial per a la companyia.
En la mateixa línia, de vegades els líders afroamericans ironitzen sobre el fet d’agafar les regnes d’un municipi tot just quan està a punt de fer fallida. Hi ha qui assenyala que als homes blancs i poderosos no els agrada estampar la seva firma en projectes o empreses en dificultats i sovint estan encantats de servir-se de l’efecte cosmètic que sigui una dona (o un home no blanc) qui dirigeixi l’organització i doni la cara mentre probablement el veritable poder s’esmuny entre bastidors o es trasllada a una altra banda.
Tanmateix, per bé que els estats nació i els seus polítics han de fer front a més limitacions que mai, els casos de dones com Merkel o Rousseff apunten que els líders individuals segueixen tenint una gran influència, sigui per a bé o per a mal. La majoria de líders internacionals del món empresarial s’oposen frontalment al programa d’austeritat que Merkel ha imposat a la Unió Europea. I l’ús que ha fet Rousseff dels ingressos obtinguts del gegant energètic Petrobras per finançar programes socials al Brasil ha fet que el preu de les accions de la companyia es reduís a la meitat, cosa que n’ha apartat els inversors que es dediquen al petroli.
Així doncs, ¿les dones que actualment ocupen càrrecs de responsabilitat són autèntiques líders o tan sols meres figurants? Segurament, la resposta a aquesta pregunta val tant per als homes com per a les dones: hi ha dos tipus de líders: els que lideren, i els que no.
Copyright Project Syndicate