Recupero dos llibres, Cosas que he callado i Leer Lolita en Teheran , de l'escriptora iraniana Azar Nafisi. Quina cultura! Tots aquells que parlen de "les cultures" ho haurien de fer després de llegir una dona com aquesta. Tindrien molts dubtes: la cultura és un llenguatge universal.
Ens explica que a Pèrsia hi havia un partit comunista ple de joves -com ella- que protestaven contra el xa. Abans de la revolució de Khomeini una part molt important de les dones no portaven cap mena de vel. La revolució la van iniciar grups marxistes i posteriorment la van secundar grups islamistes radicals. Quan la revolució va triomfar, els primers que van caure van ser els d'esquerres, iniciadors de la revolta, que van ser perseguits, empresonats i afusellats de mala manera pels que en teoria havien estat els seus aliats. I com passa sempre, el mateix general que li havia salvat la vida a Khomeini l'any 1963 va ser assassinat per ell un cop va triomfar la revolució. I un cop consolidada, els partidaris de Khomeini van començar a pegar a les dones que no portaven vel. Els col·legues progres "laics i progressistes" (diu textualment) els deien "Per què s'han de fer tants escarafalls per un tros de tela?" Us sona?
A poc a poc la revolució islàmica es va anar desenvolupant. Khomeini considerava el sufragi femení una forma de prostitució. Després va fer un edicte pel qual promulgava l'obligatorietat del vel, i es va haver de retractar quan va veure la potència de les organitzacions de dones i de les grans manifestacions al crit de: "La llibertat no és oriental ni occidental, la llibertat és global". Al final els policies atacaven les dones que no portaven vel amb tota mena d'estris: àcid, tisores o navalles. Valents, aquests guardians de la religió! Després va rebaixar l'edat de matrimoni per a les dones dels 18 als 9 anys, va legalitzar la poligàmia i va tornar a la lapidació per castigar l'adulteri i la prostitució.
Després de ser vençudes en totes les batalles contra el vel, no val que ara gent demòcrata i pretesament benintencionada digui que és una decisió lliure de les dones que vénen d'aquests països. Aquesta actitud farisaica es pot deure a tres motius. El primer és una actitud política infantil i ingènua que desconeix la història i el mateix concepte d'alienació. El segon prové directament de la mala fe. Hi ha gent que pretén demostrar que mantenir les dones en la minoria d'edat i situar-les fora de qualsevol rol social, impedint-los fins i tot de sortir al carrer, és bo per a elles. A aquesta gent, quan els qüestiones una mica, et surten amb l'argument de la llibertat religiosa. Com si apel·lar a la religió fos un argument: en nom de les religions s'han fet moltes barbaritats, recordem la Inquisició. Aquesta justificació de l'ocultació de les dones té l'acceptació de la part més reaccionària de l'Església catòlica. I tercer: els que plantegen la pretesa defensa de la diversitat cultural. Com si la cultura tingués res a veure amb el sotmetiment i la tortura i no amb l'emancipació i els drets humans.
A més, de tant en tant convé mirar enrere. A Catalunya, abans del 1978, les dones havien de demanar permís per a tot. Cal recordar que fins ben entrats els anys setanta les dones es consideraven una cosa similar a un discapacitat mental o un nen, no podien treballar sense el consentiment per escrit del marit, ni obrir un compte corrent, ni tenir passaport; havien d'arribar verges al matrimoni i estaven prohibits els anticonceptius, i -esclar- no hi havia violència de gènere, sinó una cosa anomenada crims passionals. "Em pega el que és normal", es deia.
Les dones tapades patiran tota mena de problemes fins que morin. Sofriran depressions brutals derivades de la seva invisibilitat social en l'entorn. Les nenes d'aquests ambients d'extrema dreta ideològica creixeran en ambients violents i misògins que les marcaran per a tota la vida i els dificultaran tenir relacions personals raonables. L'expressió verbal, com ens ha explicat molt bé el Sebastià Serrano -que, vull aclarir, no és el meu pare-, és només una petita part de la nostra capacitat de relacionar-nos. El vel, els vels, impedeixen aquesta comunicació.
Potser un dels problemes de la gent d'esquerres que no té clara la prohibició de l'ocultació de les dones és que han perdut un dels trets que més han caracteritzat l'esquerra catalana des de fa 150 anys: el liberalisme -que no s'ha de confondre amb neoliberalisme-. Ser liberal no és deixar que tothom faci el que li doni la gana, sinó lluitar per la màxima llibertat de tots i cadascun de nosaltres. Una dona tapada no és una dona emancipada, i una dona que no s'emancipa no és una dona lliure que pugui ser feliç. Sembla mentida que s'hagin d'escriure articles per reclamar la llibertat de les dones en un àmbit tan evident com és la seva visibilitat social.