El descobriment del cos de l’Olivia, la nena de Tenerife presumptament assassinada pel seu pare, Tomás Gimeno, ens posa davant d’una variant de dues cares del crim masclista. Certament, és el que se’n diu violència vicària : “Em carregaré el que més estimes”, va dir Ricardo Carrascosa a la seva dona, just abans de matar (el 2018) les seves dues filles. Una manera sàdica i calculada d’agredir una dona, buscant el màxim patiment. Carrascosa es va suïcidar, Gimeno sembla que també. Una vegada més es confirma l’essència del masclisme: la impotència dels homes quan se’ls escapa el que pensaven que era seu.
Però els 39 nens assassinats per violència de gènere a Espanya des del 2013 no es poden reduir, al meu entendre, a casos de violència vicària. És també la violència paternal que participa d’una idea molt estesa: que els fills són propietat dels pares. I que en poden fer el que vulguin. Una idea que veiem recollida amb figures com el pin parental, que Vox pretén imposar, per donar als pares el control absolut del currículum escolar dels fills, oblidant que només creixeran en funció de la capacitat d’actuar per si mateixos. Dones i fills sota el poder del mascle, que en pot disposar com li sembli convenient. Aquesta és la doctrina.
Com passa sempre davant l’horror, la mirada curta porta al Codi Penal, i ja hi ha qui ha corregut a demanar la cadena perpètua. És una manera de girar full fins al pròxim assassinat que no porta enlloc. Hi ha un problema educatiu i cultural d’unes societats que es van construir sobre el mite del poder de l’home i la submissió de la dona. Cal que les mentalitats evolucionin. Per això el feminisme avui és revolucionari: qüestiona el moll de l’os del poder que estructura les nostres societats. I el millor símptoma de canvi seria que la societat sigui sensible al drama del patriarcat, que saltin els tabús i que les víctimes trobin les complicitats necessàries per sentir-se acompanyades i anticipar així les situacions límit, abans d’arribar a haver de telefonar d’amagat a un servei d’ajuda o a escapar-se corrent cap a la comissaria.
Josep Ramoneda és filòsof.
