Les dones i la foscor de la llar
Quan s’acosta el final d’any sempre apareixen notícies dels dies que les dones “treballem gratis”. És la bretxa laboral, els diners de més que cobren els homes per fer la mateixa feina, amb la mateixa preparació. Però en aquests càlculs no s’inclouen totes les hores de treball realment no pagat que es fa cada dia de l’any i que, majoritàriament, recau sobre les dones: les tasques domèstiques i vinculades a les cures.
Les criatures sempre han hagut de ser ateses, així com les persones grans, malaltes o que pateixen algun tipus de discapacitat. Tots necessitem menjar calent, i unes condicions d’higiene mínimes. Tasques domèstiques que, en la distribució tradicional del treball, feien les dones. Ells sortien a treballar, rebien un salari per fer-ho i així contribuïen al còmput del producte interior brut, i elles es quedaven treballant a casa, de forma gratuïta, i sense imputar en la comptabilitat nacional. Al llarg dels anys seixanta i setanta les coses comencen a canviar, com a mínim en l’àmbit laboral. La incorporació massiva de la dona al mercat de treball és una revolució que va suposar oportunitats però també grans reptes per a les dones del nostre país.
Si bé les professions a les quals podien accedir eren cada cop més similars a les dels homes –amb, encara avui, importants diferències–, i els salaris ja no suposaven només un complement a la renda familiar, la igualtat dins de casa semblava una utopia encara més gran. Fins i tot a principis d’aquest segle, les dones a Catalunya continuaven assumint la major part de les feines domèstiques, i la gran majoria de les persones treballadores que carregaven també amb totes les tasques domèstiques eren dones. És a dir, entrar en el mercat laboral va suposar per a moltes dones assumir una doble jornada, una remunerada i una altra sense remunerar. Una jornada domèstica que, evidentment, impactava en la laboral, i en la salut mental de les treballadores.
Un estudi publicat recentment a The Lancet analitza l’impacte sobre la salut dels treballadors i treballadores que han d'assumir, addicionalment, les feines de la llar i de les cures. Troben que, globalment, aquestes tasques són assumides per les dones. A Espanya, les treballadores remunerades dediquen unes 3,7 hores addicionals cada dia a les tasques domèstiques, quan per als homes només en són dues. Fins i tot en països més igualitaris com Suècia les dones dediquen gairebé una hora més al dia en feines no remunerades. I això fa que la seva salut se’n ressenti més que la dels homes, cosa que desemboca en problemes de depressió o ansietat. Perquè no és només l’estona dedicada, sinó també la pressió que l’acompanya. Els homes tendeixen a assumir tasques que no requereixen un horari específic, com el bricolatge, a diferència d’altres amb un calendari molt determinat, com tenir el menjar preparat.
¿I quin valor generen aquestes activitats de cuidar la casa i la família? Si no les fes ningú no podríem anar a treballar –de forma remunerada– ni viure dignament. Però alhora, quan mesurem l’economia d’un país –el PIB– no les tenim en compte. Són diversos els exercicis que s’han fet com a aproximació al valor que tindrien aquestes activitats si s'incloguessin als comptes nacionals –assignant, per exemple, el salari mínim per cada hora de feina no remunerada–. Mai baixen per sota del 30% de la producció del país, i més del 75% d’aquest valor és generat per les dones.
Les notícies ens parlen constantment de si el PIB puja, o baixa, unes dècimes. I, arran de la pandèmia, va haver-hi una obsessió, fins a cert punt lògica, sobre quina seria la caiguda del PIB. Però, al mateix temps, mentre estàvem confinats van augmentar dramàticament les tasques destinades a cuidar els nens i nenes sense escola, la gent gran sense residències i els malalts. I, de nou, no va ser un creixement equilibrat, sinó que la càrrega va caure fonamentalment sobre les dones.
La infravaloració històrica de l’economia domèstica i les cures té conseqüències sobre les desigualtats de gènere al mercat laboral, les oportunitats professionals i vitals de les dones, i la seva salut. Són feines invisibles, no comptabilitzades, i a les quals, en molts casos, no s’arriba per una elecció real. Hi ha un arsenal de polítiques públiques que es poden desplegar amb més ambició per reduir el treball femení no remunerat, com invertir en serveis públics de cures i criança, augmentar les polítiques de família i conciliació, així com millorar l’eficiència del nostre mercat laboral. Però, per començar, cal que surtin del racó fosc de l’economia, tant de la discussió pública com de les converses privades.
