Dones clòniques

Dijous vaig anar a dinar amb una amiga. La vaig veure estranya, diferent. Físicament, vull dir. Li vaig preguntar si s'havia fet alguna cosa. Em referia a si s'havia tallat els cabells, o s'havia depilat les celles. Ella va somriure i em va dir que no, que no s'havia fet res. Mentre dinàvem no podia deixar de mirar-la. Era la meva amiga però em recordava poderosament algú. A les postres, hi vaig caure. S'havia fet els llavis. Tenia la mateixa expressió que totes les dones que s'operen els morros, que no són poques. Em vaig quedar de pedra. I muda. Ella m'ho va notar. Sí, m'he fet els llavis. Però per què? No podia articular cap més paraula. Per què? Sempre els he tingut horrorosos. Ja has caigut en el parany, li vaig dir. No, i ara. Només m'he fet això. D'aquí uns anys em faré les bosses i res més. No em vaig poder acabar les postres. Ni prendre el cafè.

La meva amiga és actriu. És una dona atractiva de poc més de quaranta anys. Però acaba d'entrar en la categoria de les operades. Perquè diuen que això és com un vici, i una vegada comences, no pares. Però què està passant en el món de l'estètica? Ens hem tornat bojos. Puc entendre que ens cuidem, fem esport i vigilem l'alimentació. També que si algú se sent acomplexat per algun tret del seu físic se'l vulgui corregir , però aquesta obsessió per l'eterna joventut el meu cap no la pot assimilar. ¿Que no s'adonen que per molt que es retoquin i s'estirin hi ha una cosa que mai podran tornar a tenir i és la lluentor de la pell dels vint-i-pocs anys? ¿Que no tenen un mirall per veure els horrors que els fan? ¿Que no veuen com ties tan guapes i estupendes com la Nicole Kidman, per posar un exemple, han esdevingut monstres sense expressió? Estem vivint una època on l'abús del bisturí converteix les dones en clòniques. Un horror.