Avui, Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, cal recordar que, des que existeix la ciència, hi ha hagut dones científiques. Han estudiat el cervell humà i els forats negres de l’espai; les estalactites i els cavallets de mar. Les glaceres i la gravetat. La terra i les estrelles. El seu paper ha estat fonamental per entendre i construir el món.
Quantes dones científiques han fet descobriments cabdals per a la humanitat? Moltes. Jocelyn Bell, Jane Goodall, Barbara McClintock. Marie Sophie Germain (1776-1831), per exemple, va fer contribucions d’allò més importants a la teoria de nombres i a la teoria de l’elasticitat. Marie Curie (1867-1934) va descobrir el poloni i el radi, i la invenció dels raigs X és conseqüència del seu treball. La matemàtica Augusta Ada King, comtessa de Lovelace (1815-1852), filla del poeta anglès Lord Byron, va ser la primera programadora de la història. Va assegurar, entre altres coses, que els ordinadors podrien compondre peces musicals, cosa que va provocar l’estupor i la incredulitat dels seus companys. O Margarita Salas (1938-2019), el nom de la qual està gravat amb lletres d'or en la història de la ciència actual. El seu descobriment de l'ADN polimerasa ha estat essencial per al posterior desenvolupament de la genètica, l'enginyeria genètica i la biomedicina.
Però aquestes dones científiques han passat desapercebudes. Gran part de la població ni tan sols ha sentit esmentar els seus noms. Això s’explica pel biaix androcèntric (la identificació del que és masculí amb tot el que és humà en general) consubstancial al patriarcat i la seva insídia. Degut a la subjugació de la dona a l’esfera privada, hi ha, per començar, moltes menys dones científiques (en relació a la presència masculina) i, després, aquestes dones han estat, i són encara, empeses a la invisibilitat. Certament, el rol social de la dona millora amb el pas del temps, però ho fa amb notables alts i baixos: la situació de les dones de la II República Espanyola no es pot comparar amb el declivi posterior durant el franquisme. Per contra, fent un viatge molt llunyà en la història de la humanitat topem amb, per exemple, Hipatia d’Alexandria (370-415), una de les primeres científiques de las quals tenim referència, que va ser llorejada per companys, mestres i alumnes seus. Formava part de l’Escola d’Alexandria, que es basava en la doctrina filosòfica dels pitagòrics, per als quals totes les persones, independentment de la seva cultura, classe social i gènere, tenien capacitats per arribar a conèixer perfectament el món, donat que totes tenien la mateixa ànima. De manera que veiem que, en l’esdevenir dels temps, sobresurten ideologies de textures diferents: unes vegades, afavorint la igualtat; d’altres, el racisme, l’antisemitisme, l’homofòbia, la misogínia...
Sens dubte, el rols alliberats i alliberadors de la dona actual (gràcies a la tenacitat del feminisme) generen rebrots de sentiments d’amenaça; més enllà dels assassinats existeix també la violència dels estereotips, la indiferència i el menyspreu. Alguns fan bandera de la discriminació per mantenir els seus privilegis de gènere masculí: Vox, el trumpisme... i no tots són homes. En aquest sentit, celebro amb gran satisfacció la nova Llei 17/2020 del dret de les dones a erradicar la violència masclista. Una llei transversal, potentíssima, que incideix de ple i amb valentia en la defensa dels drets humans de les dones, les adolescents i les nenes perquè puguin desenvolupar-se sense constrenyiments deguts a la seva condició de dones.
