Les dones que caminen amb por

Treballa en un gratacel de Barcelona on habiten una munió de petites empreses i de despatxos professionals. Sol anar-hi en autobús. A pesar que amb la pandèmia s’ha estat temporades a casa, ara han tornat quasi tots al despatx. Aquest home, tot i que madur, no és exactament un boomer, sinó que, en rigor, pertany a la generació X. Té una vida podríem dir que endreçada, està casat i és pare de dues nenes.

Quan surt de la feina ja fosqueja. A l’entrada principal de l’edifici hi sol haver força trànsit de persones. Amb el temps ha aconseguit trobar l’itinerari més curt fins a la parada de l’autobús. S’endinsa en els carrers del barri. S’adona que hi ha una jove, que deu atansar-se als vint anys, que camina davant seu. Al cap d’una mica, gira a la dreta. Ell també va en aquella direcció. Aleshores percep alguna cosa anormal. Ella ha començat a prémer la bossa contra el seu cos. Abans, n’ha extret el mòbil i el manté agafat a la mà dreta. En aquest carrer no hi ha ningú i l’enllumenat vessa una dèbil llum groguenca. És evident que té por. En adonar-se’n, el nostre home, que anomenarem Manel, dubta de què fer. ¿Seguir caminant al seu pas, com si res, amb naturalitat? ¿Aturar-se perquè ella pugui allunyar-se? ¿Variar l’itinerari?

Finalment, troba que el més eficaç és apressar-se, encara que sigui de forma forçada, avançar la noia i continuar fins a la parada del bus. Així ho fa. Ell no ho veu, però ella relaxa el pas, deixa de prémer la bossa i torna a posar-hi el mòbil.

El Manel ja ha recuperat el pas normal. Tot i que no és la primera vegada que li passa una cosa com aquesta o similar, aquest cop el fet l’ha torbat. Si altres cops havia actuat d’una forma mecànica, sense parar-hi gaire atenció, ara no pot evitar fer-se algunes preguntes.

El primer que li passa pel cap és que el problema, la situació real, al carrer, és pitjor del que s’imaginava. La regla de tres del Manel és ben simple. Ell és un home més aviat alt, sí, però res més. Va vestit com qualsevol altra persona que treballi en una oficina. Ni el seu rostre ni el seu cos presenten cap tret especial, tampoc. A més, com s’ha dit més amunt, té una certa edat, fet que -considera ell- hauria ser d’alguna forma tranquil·litzador. Malgrat tot això, conclou, la jove ha tingut por, o ha percebut que hi podia haver un risc. Per al Manel, aquest és un senyal que les coses estan realment malament. Si ell, d’aspecte completament inofensiu, ha despertat, i no només avui, sinó també en alguna altra ocasió, recels o dubtes, vol dir que la sensibilitat, la sensació de perill que tenen les dones, és alta. Ras i curt: tenen por quan van soles pel carrer, estan alerta, amb les antenes posades. De cop i volta, aquest pensament l’ha alarmat, ja que l’ha conduït a la desoladora conclusió que els atacs són habituals. I es pregunta si això ve de fa poc o, contràriament, sempre ha estat així però abans no se’n parlava, les dones callaven, no denunciaven gaire.

Sigui com sigui, tot plegat el desconcerta. Li costa d’entendre el perquè d’aquest desastre. Què està passant? Ell, que és un ferm militant del respecte a totes les persones, és incapaç d’imaginar com algú pot sentir plaer sexual forçant una dona. No li entra al cap. Com es pot disfrutar del sexe si l’altra persona està patint? Per a ell, és tot al contrari: el sexe només té sentit quan tots dos s’ho passen bé i s’ho fan passar bé. Es repeteix la pregunta. Com poden gaudir fent patir l’altra persona? No creu que tingui a veure amb cap tipus d’instint ancestral. No és una cosa que estigui gravada en la genètica masculina. La natura no funciona d’aquesta manera.

Als violadors o els que agredeixen sexualment les dones només els pot veure com a malalts, com a gent a qui li falta una peça, persones amb una avaria psicològica i emocional molt greu.

Arriba finalment a casa que és hora de sopar. Les seves filles són al sofà i alcen la vista per pronunciar un mecànic “Hola, papa!” Se les mira un instant i pensa, com ha pensat moltes vegades abans d’avui, que les han d’ajudar, i així ho proven de fer, a ser fortes i valentes -però no imprudents-, a més d’encoratjar-les perquè lluitin per tenir la vida que vulguin tenir. Sap que la principal responsabilitat és d’ell i de la seva dona. No pas de l’escola o de les campanyes que pugui fer el govern. Sobre aquestes últimes i els seus efectes té molts dubtes: ¿o és que hi ha algú que encara no sàpiga que l’atac sexual o la violació són un delicte ignominiós i amb terribles seqüeles per a la víctima?