Dones a Amsterdam
Acabem l’any 2023 i, com en anys anteriors, els resums informatius dels últims dotze mesos parlaran, entre moltes altres coses –i poques de bones–, de feminisme. El feminisme és una lluita que avança de manera lenta però inexorable i no sense entrebancs propis i aliens.
Hi rumiava aquests dies durant una visita a Amsterdam –una ciutat elegantment guarnida per Nadal i cada vegada amb menys cotxes–, en concret quan vam acostar-nos a Begijnhof, un conjunt de cases fundat al segle XIV que té, entre d’altres, la peculiaritat que va ser construït per acollir-hi només dones.
El primer que crida l’atenció és una arquitectura singular i elegant, però immediatament després t’adones que el lloc és una illa de pau enmig del xivarri i el caos de la capital. El recinte, al qual es pot accedir lliurement, està obert fins a les cinc de la tarda i, més enllà del seu valor estètic, ens convida a fer un salt en el temps i a conèixer la significativa història d’aquestes cases.
El conjunt de cases, situades al voltant d'un pati de grans dimensions, va ser construït per acollir les beguines, dones soles –solteres o vídues– que no pertanyien a cap orde religiós, però que van decidir dedicar la seva vida als necessitats. Allò que ara en diem ajuda humanitària.
Les beguines renunciaven a una vida familiar i privada, s’unien en comunitat i feien vot de castedat, però podien renunciar-hi en el moment que ho decidissin. Malgrat la reforma protestant, a l’interior de Begijnhof s’hi va construir en secret una església catòlica on les beguines resaven. Entre les cases d’aquest recinte es conserva la Het Houten Huis, una casa de fusta que data del 1420 i que es considera l’habitatge més antic d’Amsterdam.
L’última beguina va morir l’any 1971, però Begijnhof està, encara actualment, habitat només per dones. Durant més de set segles, aquesta idea d’una comunitat laica de dones s’ha mantingut, propiciant aquesta mena de ciutat dins de la ciutat. Les seves integrants estaven organitzades en tasques diverses, especialment centrades en actuar com a xarxa per a dones soles, de totes les classes socials i amb diferents ambicions intel·lectuals.
Es tractava, doncs, de crear un espai arquitectònic per a dones que busquen suport mutu i que els permeti desenvolupar la seva tasca o el seu estudi. No són monges, ni esposes, ni mares, ni filles. Són dones que conviuen en un espai protegit. No cal dir que, segons els historiadors, les beguines es van haver de defensar d’atacs de tota mena i d’acusacions d’heretgia.
Actualment, en ple segle XXI, a Begijnhof hi viuen dones que han escollit viure en aquesta mena de fraternitat femenina. El barri està a una passejada curta del Barri Roig, on encara –i també increïblement– unes altres dones exposen els seus cossos als aparadors.
El contrast entre un barri i un altre és salvatge, insuportable.