Un dels molts debats que ha hagut d’afrontar el feminisme per anar fent el seu camí és el següent: ¿si les dones manéssim, faríem les coses d’una altra manera? ¿El món i les formes de vida que organitzaríem serien diferents? Per part de determinades posicions feministes, la resposta teòrica ha estat sempre “No. Els homes han configurat l’única societat possible, la societat real, que podem modificar, però no n’hi ha cap altra d’imaginable”.
Per què les dones no podríem aportar un altre punt de vista, una altra manera de fer? L’argument habitual és “No podem demanar a la part de la humanitat que sempre ha estat oprimida que, a més, tingui un disseny alternatiu a allò existent, un disseny que millori allò que s’ha fet”. Un dubte que mai no s’ha pogut respondre a partir de la realitat, perquè mai no s’ha complert la situació que dibuixa aquest “si elles manessin...”
Els canvis que s’estan produint i l’arribada d’algunes dones a situacions de cert poder, però, permeten començar a avançar alguna resposta. Per part d’altres teòriques feministes, que van guanyant visibilitat, la resposta és la contrària: “Les dones podem imaginar una societat diferent i millor. Una societat que no esborri allò que han creat els homes, però que ho completi i en corregeixi molts dels defectes, perquè partien d’una visió unilateral, incompleta".
Cal dir que l’alternativa no ve d’una visió derivada de les nostres característiques sexuals, encara que sovint, per explicar les actuacions dels homes, es faci referència als seus òrgans característics. No, la nostra capacitat organitzativa i creativa no ve dels òrgans sexuals, que tenen altres funcions ben clares; ve d’una socialització diferenciada des del naixement, del gènere que se’ns ha imposat, que ens ha marcat unes tasques socials, unes prioritats, unes capacitats. És a dir, la socialització de gènere fa que, efectivament, tinguem una visió diferent de la vida, de les seves necessitats i tasques prioritàries. I, per tant, suggereix altres objectius col·lectius.
Les poques dones que han tingut poder en el passat s’han distingit, més aviat, per la seva duresa i inclemència: havien de mostrar-se més dures que els homes per mantenir-se en un poder que tendia a rebutjar-les. Però heus aquí que comencem a veure altres exemples: Jacinda Ardern, fa poc, va anunciar la seva dimissió com a primera ministra de Nova Zelanda. Raó: "Ja no tinc l’energia que aquest càrrec necessita". Poc després, Nicola Sturgeon, la primera ministra d’Escòcia, feia el mateix: "Ho deixo, no puc més, soc un ser humà i no només política". Són només petits gestos, però símptomes d’un canvi, d’una nova manera d’entendre els càrrecs públics.
De seguida es van esgrimir altres causes per justificar els abandons: que havien tingut algun fracàs, que potser perdrien les properes eleccions... En un món fet a la mida dels homes, no es concep la dimissió si no et treuen a empentes a causa d’un desastre. Elles donen altres raons, les d’un desgast personal excessiu, les de necessitats familiars, en uns càrrecs que requereixen presència i energia infinites les 24 hores del dia. Doncs no, perquè en l’imaginari masculí és impensable abandonar voluntàriament el poder; ben a l’inrevés, si el pots aconseguir, encara que tinguis 80 anys i la teva energia sigui dubtosa, t’hi has de llançar, que l’important és poder dominar.
No són les úniques que pleguen per esgotament, també n’hi ha hagut entre nosaltres. Per a la majoria de les dones, el poder és només una opció entre d’altres, i exigeix un preu molt alt: només has d’ocupar càrrecs públics quan tens sentit del bé comú, capacitat física i mental, generositat i un projecte clar. Altrament ets un frau que acaba degradant la política, creant aquest descrèdit actual en què aparentment tothom que s’hi dedica ho fa per lucrar-se.
Les dones hem après molt dels homes, que són encara un exemple en tantes coses. Però ara els homes han d’aprendre molt de les dones, dels nostres valors, dels nostres criteris, del nostre sentit de la vida i de la seva prioritat. Sortosament, la nostra societat ja no necessita herois, i desgraciats aquests països, com Ucraïna, on encara fan falta. El món ja està conquerit, ara cal conservar-lo, preservar-lo fins i tot dels conqueridors. Esperem que cada dia augmenti l’aportació de les dones a l’exercici del poder amb un altre tarannà, unes altres prioritats, uns altres estils que abandonin aquestes predominances dels egos i apuntin a objectius igualitaris i de viure bé per a tothom. I que no sigui a l’inrevés, que ens contagiem dels insuportables egos que malauradament han tingut, i tenen encara, massa poder.
