Doncs la sèrie de Woody Allen tampoc estava tan malament
Entre la fauna que pul·lula per les botigues de discos -uns establiments on solien vendre música en format físic- una espècie entranyable és la dels completistes. Són aquells éssers que necessiten tenir-ho tot d’un grup: els àlbums, els singles, les Peel Sessions, els directes, les recopilacions de grans èxits que només inclouen un tema inèdit i no gaire bo... Els conec bé, els completistes, perquè jo en soc un. Més de 120 cedés de The Fall m’acrediten.
Els completistes de Woody Allen -també aquí em declaro culpable- tenim el dilema sobre mirar o no la seva sèrie televisiva. Perquè Crisis in six scenes (Amazon) va arribar precedida no només d’unes crítiques terribles sinó de l’admissió del mateix cineasta d’haver-se penedit ja en el minut u d’haver assumit el projecte.
I, efectivament, és una sèrie fallida. Però un fracàs de Woody Allen segueix tenint més dignitat que la mitjana audiovisual que ens arriba a palades. Així que, amb l’optimisme que em caracteritza -he defensat en públic Vicky Cristina Barcelona- advocaré a favor de la sèrie. Que consti que, efectivament, acusa problemes de ritme, les rèpliques humorístiques que intercanvien els personatges tenen poca grapa i la sensació que tens sovint és que Crisis in six scenes és l’equivalent televisiu a una gallina sense cap fent ziga-zagues a la recerca d’un sentit. Però també diré que és una bella gallina (fins on les gallines decapitades poden aspirar a ser-ho). Així que -company completista de sofriments catòdics- passo a llistar algunes virtuts que justifiquen veure-la.
Per exemple, permet recuperar l’actriu Elaine May, pràcticament desapareguda des del 1990. O fa reviure els grans temes del director, com ara la parella convencional que és posada a prova per la irrupció d’una noia salvatge (com a Midnight in Paris), l’atractiu del perill com a remei del tedi matrimonial (com a Misteriós assassinat a Manhattan), o el fatalisme i la hipocondria (com a... bé, tota la seva filmografia). No assoleix el nivell dels seus propis precedents ni de conya, però sí que te’n fa arribar el regust. I, en tot cas, hi ha una dotzena d’acudits brillants i alguna escena d’humor clàssic, simple i efectiu, injustament bandejat de la televisió. I, per als que apreciïn aquestes coses, la paleta de colors és subtil i elegant. Com a sèrie, no funciona i està mal tallada en episodis, però entremig del naufragi, podem sentir encara l’eco de la seva genialitat.
Hi ha cert esnobisme cool de voler fer periclitar alguns talents clàssics, per vells. Són els que haurien enterrat Billy Wilder abans que hagués pogut fer la magnífica Avanti!, Hitchcock sense que pogués fer Frenesí, o John Ford quan encara no havia rodat L’home que va matar Liberty Valance. O el mateix Allen, que, després d’una mala ratxa a principis de segle, va regalar-nos la sublim Match point.
